Cercar en aquest blog

divendres, 8 d’abril del 2011

Art i arc

Amant habitual de les interferències vitals, sobretot ara en el meu personal moment prejubilar, i com a bon tastaolletes que sòc, vaig fer, ahir, la primera classe d'un curset de tir amb arc que m'ha de servir per arribar a equilibrar una mica millor els meus estats d'ànim, tot canalitzant més adequadament les meves energies, faci o no diana. El tir amb arc ja ès tot un art en ell mateix, però, en el meu cas ho és encara més, perqué jo sóc, sobretot artista, el meu mestre és el fotògraf i pintor Màrius Brossa, i el camp de tir no és un altre que el verd i ben cuidat fossar del Castell de Montjuïc. Ja et pots imaginar la quantitat d'imatges que es poden arribar a acumular en el meu cervell quan tenso l'arc en un ambient tan carregat de vida com aquest, fent que el meu esperit s'identifiqui amb tots els arquers que, per necessitat bèl.lica, per exigència esportiva o per coneixement filosòfic d'un mateix i de la vida en general, han tensat també els seus arcs des de l'antiguitat prehistòrica fins a la nostra actualitat contemporània. No em negaràs que no deixa de resultar curiós que estigui tirant ara sagetes amb arc en el fossar del Castell de Montjuic, quan fa quatre dies exposava els meus quadres a la Cabanya del Castell de Montesquiu, possiblement amb la mateixa intenció física i espiritual que tinc ara quan agafo l'arc!



Veure tot això, mentre contemplo a la vegada el vol silenciós de la sageta i el seu impacte final a la diana, em produeix tan agradable sensació que no voldria que tu mateix te la perdessis. De manera que si et plau la proposta pensa que encara hi ets a temps i pots integrar-te al curset, tot passant a formar part d'aquest grup heterogeni d'estètics arquers contemporanis, enviant la teva sol.licitud, amb la mateixa immediatesa que la sageta en qüestió, al meu correu personal: claudipuchades@gmail.com


Perquè entengués una mica més que el tirc amb arc és una acció zen més que cap altra cosa, en Màrius, em va suggerir la lectura del llibre d'Eugene Herrigel "ZEN en el arte del tiro con arco", que també et recomano perquè puguis començar a intuir les connexions filosòfiques d'una pràctica arquera que per a molts es pura exigència esportiva amb tota la càrrega competitiva i només muscular que això comporta.


Obligat, amb plaer, per l'art de l'arc, torno, caminant, fins a la Plaça d'Espanya, i observo, per primera vegada i també amb plaer, les noves "Quatre columnes de Puig i Cadafalch", i tot i que no sóc gaire amant dels símbols polítics, coneixent la història d'aquestes columnes, no puc deixar de pensar que la seva reconstrucció era necessària, com també crec que m'agrada la seva nova ubicació, tot i que he sentit algunes queixes perquè, diuen, que trenquen la visió que fins ara es tenia, tant del vell Palau Nacional, seu actual del MNAC, com de la Font Màgica de Montjuïc, i de la Plaça d'Espanya amb les seves Torres venecianes.


Et recordo que aquestes columnes van ser construïdes per Puig i Cadafalch l'any 1919, en el lloc que ocupa ara la font de mil colors i tantes sonoritats, com a símbol petri de les quatre barres de la senyera catalana, i que, justament per això, van ser enderrocades l'any 1928 durant la dictadura de Primo de Rivera, un any abans de l'inici de l'Exposició Universal de 1929. Ara, les "Quatre columnes" tornen a proclamar als quatre vents, molt a prop de la seva ubicació original, la perseverança, la convicció i la fermesa de la llengua, la cultura i la identitat nacional catalana...i per això em plau molt haver-les conegut, reconstruïdes, això si, però tan esveltes i contundents, alhora, com ho van ser quan van néixer per primera vegada l'any 1919.


El passat és en el present, tot i que pren formes diferents. El Palau Nacional és ara el Museu Nacional d'Art de Catalunya, les desaparegudes "Quatre columnes de Puig i Cadafalch" tornen a ser una realitat, i la Plaça de Braus "Les Arenes" reneix ara, després de massa temps d'erma inexistència, en el nou i flamant centre comercial, com a fantàstica obra de subtil enginyeria i bella i funcional arquitectura, des de la qual et pots permetre l'insòlit luxe de contemplar la ciutat des d'una altura considerable, observant panoràmiques i petits detalls, que fins ara no hauries pogut ni imaginar-te que existissin.



Al marge de l'amplia oferta d'aquest nou entre comercial "Les Arenes", l'efectivitat del qual s'haurà de comprovar d'aquí a uns anys, em plau destacar sobretot la presència de la botiga de comerç just "Olokuti" que, com a la seva seu principal del carrer d'Asturies del barri de Gràcia de Barcelona, continua oferint l'encant dels seus productes universals de base artesanal i bon gust particular, competint amb les famoses marques que poblen habitualment centres comercials d'arreu. Llàstima que aquest nou "Olokuti" no tingui espai per a exposicions d'art, tot i que l'art hi és sempre present, tant en tots seus els productes com en les quatre grans pintures que ha fet la meva filla Violeta per als seus aparadors.


La sageta que vaig tirar des del fossar del Castell de Montjuïc va travessar les "Quatre columnes de Puig i Cadafalch" i es va clavar, finalment, humitejada per les aigües de la Font màgica, en el centre de l'Olokuti, sense que ningú en resultés ferit, ni el torero Joaquim Bernadó que va deixar "Les Arenes", aclamat pels seus seguidors, després d'haver rebut la cua, del seu primer toro, i les dues orelles, del segon, en una tarda inoblidable per a ell i imaginada ara per mi, tot i que no sé si va ser exactament d'aquesta manera, ni si va arribar a ser mai d'aquesta o de qualsevol altra manera.


http://ca.wikipedia.org/wiki/Quatre_Columnes
http://ca.wikipedia.org/wiki/Les_Arenes_%28centre_comercial%29
http://www.bcn.cat/castelldemontjuic/ca/welcome.html

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada