Cercar en aquest blog

dimecres, 13 d’abril del 2011

Les liles

En el jardí de la meva casa barcelonina d'infantesa (ara ja absolutament desapareguda) florien unes magnífiques "liles" (així les haviem anomenat sempre pel seu fantàstic suau color violeta), i ara, que en veig tantes mentre passejo pels diferents paisatges catalans, tocats magicament per l'encantadora lluminositat primaveral, em veig, quasi en l'obligació, de saber-ne alguna cosa més, mentre m'inclino davant d'una bellesa que em fa pensar que la natura és, moltes vegades, el gran contenidor d'art en el seu estat més pur, amb manifestacions que ni el més subtil artista podria arribar ni a imaginar, i menys, a crear i, ni tant sols, a imitar.


Interessat doncs per la matèria, m'informo, i així t'ho comento, que les estimades "liles" de la meva ja llunyana infantesa, són de fet glicinies, glicines o flors de la ploma, conegudes també cientificament per la veu llatina "wisteria sinensis". Ficats ja en tecnicismes, també et puc dir que es tracta d'una liana caducifòlia de la família de les papilionàcies, de tiges robustes, fulles pinnaticompostes, flors d'un blau violeta o blanques (no n'he vist mai d'aquestes albes) en grans raïms pènduls i llegum pilós, originària de la Xina i el Japó.


Es diu que els emperadors japonesos, durant els seus llargs viatges diplomàtics, s'emportaven bonsais de glicinia per mostrar les seves nobles, pacífiques i amigables intencions, als habitants de les terres que visitaven. Des d'aleshores la glicinia conserva encara ara aquell antic simbolisme de disponibilitat, amabilitat i amistat sense fronteres.


Com que no hi ha mai coses bones sense les dolentes, la bonica glicinia conté també ocults perills, ja que les seves llavors i les seves vaines són molt verinoses si es mengen (ni pensar-ho, tot i que tinguis la tendència natural de fer-ho, com Adam i Eva davant la fruita prohibida!), i les seves arrels es ramifiquen molt rapidament i són molt agressives (ves amb compte!), com la seva tija, que creix amb gran vigorositat fins a arribar als 15 m d'altura (ull!)


Surt ara al carrer i observa, si et plau (tot i que no ho podràs evitar, creu-me!), aquestes belles flors que ara floreixen espectacularment fent del paisatge un gran quadre natural d'intensos colors blaus violetes, que també podràs contemplar a la tardor, trepant agilment per parets, murs, pèrgoles i enreixats, o ocupant també, en la seva versió bonsai, els seus testos corresponents.


Tot i el que acabo de saber avui i que t'acabo de comentar, les glicinies, glicines, flors de la ploma, o wisteria sinensis, continuaran sent per a mi les entranyables "liles" del temps passat.


Més enllà de la seva bellesa intrínseca, haig de creue també que aquestes glicines m'agraden tant perquè el seu color blau violeta és el color de les dones?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada