El dia 10 de desembre de 1939, moria a Bustarviejo, un poble de la serra propera a Madrid, Adolfo Schlosser, interessant, íntegre i coherent, escultor austríac que, nascut l'any 1939 a Leitersdorf, va arribar a Espanya a mitjans dels anys 60, per quedar-s'hi finalment fins a la seva mort, desenvolupant-hi la major part del seu treball creatiu.
Fill d'un ceramista, l'Adolfo, va demostrar, de jovenet, el seu interès creatiu tant per a les arts plàstiques com per a la literatura, arribant a escriure un bon nombre de poemes i textos en prosa.
Als 19 anys va viatjar a Islàndia amb la seva amiga Radegundis Lanser i s'hi va quedar quatre anys treballant en la pesca del bacallà, en una potent experiència que va determinar l'essència de moltes de les seves obres posteriors, inspirades en la cultura nòrdica i en el món de la pesca del bacallà.
Altre cop a casa només s'hi va estar tres anys, perquè va tornar a sortir del seu país per evitar fer el servei militar, aquesta vegada en companyia d'Eva lootz, amb la qual va viatjar per diversos països, fins aribar finalment, l'any 1966, a Bustarviejo, on va trobar el seu espai ideal de treball i de vida, fins a la seva mort.
Recent arribat a Espanya, Adolfo Schlosser va fer una sèrie de tapissos en llana i alguns dibuixos amb motius geomètrics abstractes, però aviat va tornar a reprendre el camí de l'escultura com a base ja principal i definitiva del seu món creatiu, experimentant aleshores amb materials diveros com ara el plàstic, el metracrilat, la corda o la goma elàstica.
L'entorn físic de Bustarviejo li va proporcionar, més tard, els nous materials que li van servir per realitzar les seves últimes obres de marcat caràcter ecològic, gracies a elements naturals com ara pells, algues, branques o sutge, demostrant, en qualsevol cas, la seva gran capacitat de seguir fidelment el seu propi guió artístic, fugint sempre dels grans corrents internacionals i establint, així, les seves personals normes de treball, amb resultats de difícil classificació.
L'any 1991 el Ministeri de Cultura Espanyol li va atorgar el Premi Nacional d'Arts Plàstiques, fent evident, una vegada més, que ningú no és profeta a la seva pròia terra, i que la terra que un rebutja pot ser, per a un altre, l'autèntica terra promesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada