Cercar en aquest blog

dissabte, 31 de març del 2012

Jules Pascin

El 5 de juny de 1930 el pintor Jules Pascin es va suicidar tallant-se les venes, primer, i penjant-se, posteriorment, després de deixar, escrit a la paret amb la seva pròpia sang, un missatge per al seu amor impossible, la seva amant Cecil (Lucy) Vidil Krohg, a qui havia pintat tantes vegades al llarg de la seva vida com a la seva pròpia esposa, la també pintora Hermine Lionette Cartan David, quedant, al cap i a la fi, economicament bé amb les dues, quan en el seu testament va deixar el seu patrimoni  repartit, a parts iguals, entre l'una i l'altra.





La vida de Jules Pascin va ser especialment tèrbola tot i la seva aparent joia, quan a París, es va convertir en el paradigma de la vida bohèmia de principis del segle XX, com a anfitrió de festes constants i client habitual de restaurants i salons, en àmbient distès i escandalós, entre dones, alcohol i amics que el van rebatejar amb el nom de "Príncep de Montparnasse", amb el qual, finalment, s'en va anar a la tomba, deprimit, alcoholitzat, desencantat de la vida i de l'amor, i víctima d'una pressionant llegenda personal que no va saber arribar a assimilar mai.


Jules Pascin era, de fet, el pseudònim que Julius Mordecai Pincas, el nom que li correponia quan va néixer a Vidin (Bulgària) un 31 de març, com avui, però de 1885, va adoptar quan, després d'un temps passat a Alemanya fent caricatures d'èxit, es va establir a París com havien fet tants altres artistes que buscaven, a principis del XX, la fama que la ciutat de la llum semblava assegurar, abans o després, a qualsevol que s'hi acostés, tot i que, en molts casos, arribés després de la mort i d'unes vides plenes de grans dificultats, tot i l'encant que ara tenen per a tots nosaltres, que les contemplem en la distància mitificadora.



Jules Pascin va ser un home marcat per una rígida formació familiar, amb un pare jueu sefardí i una mare serbo-italiana, que ja li van prohibir una primera relació amb una amant més gran que ell, raó per la qual es va passar la vida buscant una tendresa i un amor que no sempre va aconseguir trobar, tot i que, aparentment, va ser un home estimat per tothom, per la seva imatge d'èsser encantador que va inspirar, fins i tot, un dels capítols de llibre de Hemingway "París era una festa", on s'el mostrava al costat de dues models com a paradigma de la vida esplendorosa del Montparnasse de l'època.

I justament va ser tot aquest ambient mundà el que va inspirar la pintura d'en Jules, en la captació, com si d'una crònica social es tractès, dels costums del seu entorn social festiu, de la mateixa manera que havia fet també Henri de Toulouse-Lautrec i tants altres artistes que van compartir aquelles experiències vitals farcides de dones, models, amigues, amics i coneguts, en aquelles atmosferes carregades de tabac i d'alcohol que els quadres d'aquell moment van saber reproduïr amb tota la imprescindible boira emocional.

El dia del funeral de Jules Pascin van tancar totes les galeries d'art de París, i un gran nombre dels membres de la comunitat artística, al costat de dotzenes de cambrers dels restaurants i salons que freqüentava l'artista, van caminar, riguorosament vestits de negre, els gairebé 5 quilòmetres que separaven el seu estudi de Clichy del cementiri de Saint-Ouen, on encara hi reposen les seves restes mortals i tots els secrets que ni la seva vida, ni la seva pintura, podran explicar mai.

http://es.wikipedia.org/wiki/Jules_Pascin

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada