Cercar en aquest blog

dimarts, 29 de maig del 2012

Francesc Artigau

 





Sembla que tot a la vida, sigui per la circumstància que sigui, personal o social,  emocional o econòmica, té un començament i un final, com bé ho demostra ara la interessant proposta "L'artista a l'abast" que va iniciar la Fundació Vila Casas, ja fa uns anys, amb la finalitat de posar a l'abast (d'acord amb el seu títol) del públic, l'artista que exposava en el seu Espai VolART de Barcelona, perquè, en conversa oberta amb una persona de l'ofici, que he resultat ser jo en totes les edicions, quan en principi s'havia pensat en una roda de professionals del món de l'art, pogués exposar les claus del seu món creatiu, responent finalment les preguntes formulades per la gent.


 













Doncs, efectivament, "L'artista a l'abast" celebra demà la seva última sessió, reunint, a les 19.30, a l'espai VolART de la Fundació Vila Casas, d'una banda, al pintor Francesc Artigau, i de l'altre, al periodista cultural, tot i que no tinc títol, Claudi Puchades, per anar descobrint, en conversa pública, els engranantges de la seva vida i de la seva obra, fins allà on la intimitat personal ho permeti, i fins allà on la informació professional no desveli els secrets tècnics intocables que han permés, per exemple, la generació de totes les obres que pots veure exposades, encara fins al 24 de juny, en aquest privilegiat espai de la fundació, en una mostra amplia del treball de l'Artigau, titulada "L'exaltació del quotidià".



Els camins de l'artista i del crític o periodista d'art, s'han creaut moltes vegades, en context televisiu o radiofònic, però, mai en conversa pública com la que es produirà demà, i tot i que el crític pensa que sempre fa la mateixa entrevista, de la mateixa manera que l'artista afirma que pinta sempre el mateix quadre, al cap i a la fi, cada composició, sigui de paraules o de pinzellades, és única i irrepetible, i ha de tenir els contorns ben dibuixats, com ben temperats els colors de les imatges, i precisos els continguts de les emocions, perquè resulti atractiva la seva contemplació.




 












De manera que demà m'aproximaré, per aproximar-t'el, a Francesc Artigau, per seguir un camí vital que va començar a Barcelona, quan hi va néixer l'any 1940, en context familiar vinculat al món del teatre, per esdevenir artista plàstic des de ben jovenet, estimulat pel pare, que li va comprar la primera capsa de pintures, veient aquella passió pel dibuix que vertebraria tota la seva vida posterior com a dibuixant, pintor, professor de dibuix i pintura, i gran artesà de les arts, conscient que la seva obra, d'arrel figurativa i projecció contemporània, només podia existir si connectava naturalment amb les tècniques clàssiques que parlaven de perspectiva, composició, rigor en el dibuix i aplicació lògica del color, tot i que, al final, acconeguís resultats absolutament personals, entre el pop-art i la nova figuració, de la qual n'és un dels principals representants.



L'Artigau s'ha mostrat sempre fidel a la seva personal  figuració, defentsant-la de valent, quan, als anys 60, s'imposava l'informalisme i, quan, posteriorment, i progressivament, l'abstracció, el conceptual, i les noves tecnologies, semblaven condemnar a l'oblit un art figuratiu que, en el cas d'Artigau, tot i partir de la realitat que l'envolta, proposa noves realitats imaginaries, farcides de la vida que sorgeix, tant de la que coneix, com de la que imagina, projectant-se en realitats antigues, històriques, mitològiques i fantàstiques, tot defensant la idea que l'home, sigui en l'època que sigui, és essencialment de la mateixa manera, com la dona, personatge pintat per Artigau infinitat de vegades com a representació de l'origen de l'home i figura ideal.


Diu l'Artigau que pintar és com jugar al poker, que t'obliga, com tants altres jocs, a anar creant estrategies pictòriques davant de cada una des les pinzellades que tu mateix vas produïnt, com les has d'establir també contra els moviments dels altres jugadors, per arribar, junts, a un final incert i no sempre previst, com al que acabo d'arribar jo ara, responent, amb una nova paraula, a cadascuna de les meves paraules anteriors, fins arribar a aquestes últimes que diuen: punt final del blog.



http://www.fundaciovilacasas.com/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada