Cercar en aquest blog

dijous, 31 de maig del 2012

Louise Bourgeois

Louise Caroline Bourgeois (París, 25 desembre, 1911-Nova York, 31 maig, 2010) va intentar trobar, en els seus inicis, l'ordre existencial que ja reclamava, tot i la seva joventut, en la lògica de les matemàtiques, però, els seus postulats excessivament teòrics, i la revelació de la dimensió més il.lògica de la vida, o no, quan va descobrir que el seu pare s'entenia amb la seva mainadera, li van fer emprendre un camí de creació artística que, més enllà de la qualitat, inqüestionable, dels seus resultats, va ser el seu antídot natural contra la depressió que sempre va amenaçar el seu equilibri emocional.



Al marge del malestar causat pels amors secrets i il.lícits del pare, la Louise va trobar, en el seu ambient familiar de restauradors de tapissos, l'atmsofera ideal per començar a conèixer, a la pràctica, des dels 10 anys, els mecanismes de la creació artística, tot i que ella sempre havia afirmat que aquesta primera experiència plàstica no havia estat prou significativa per determinar la seva posterior decisió de convertir-se, professionalment, en artista, ni havia  tingut cap influència en els continguts de la seva obra, marcada sempre, això sí, per aquell trasbals emocional primerenc, els efectes del qual, no van acabar de desaparèixer mai.


Louise Bourgeois es va formar artisticament a París, respirant una atmosfera surrealista que mai no li va agradar, tot i els components psíquics de la seva pròpia obra, essencialment escultòrica, que alguns haurien pogut arribar a confondre amb algunes de les premises d'un ideari surrealista que ella considerava més polític i circumstancial, que artístic i etern. 

A París va treballar amb Fernand Lèger, a la vegada que feia amistat amb d'altres artistes d'aquell entorn cultural en fantàstica ebullició, i s'enamorava de l'historiador de l'art nord-americà  Robert Goldwater, per casar-s'hi immediatament, i instal.lar-se, ja, a Nova York, on la Louise va desenvolupar un llenguatge personal, basicament escultòric, que la va convertir en una de les artistes més significatives del segle XX, tot i els traumes personals, o gràcies, justament, a aquells traumes personals que la van fer triar aquest camí de vida i no un altre.










Centrada sempre en el seu propi món, preocupada per aconseguir, obsessivament, la dimensió emocional exacta de les seves obres, la Louise muntava les seves escultures com si curés un malalt, seguint, metodicament, un sistema d'equacions infalibles, fins arribar a definir el resultat final idoni.



Exemplificava sempre un desig de fama moral i d'èxit econòmic, que ella no sentia, però que angoixava la vida de molts dels seus col.legues, amb el conte d'aquell nen que, ambiciós, abandona la casa familiar per trobar, en el bosc, les meravelles somiades, però que, al cap de poca estona, decebut d' aquella suposada fantàstica nova realitat, preten tornar a casa, sense aconseguir-ho, perquè li és impossible trobar el camí de retorn a l'estimada llar d'infantesa.


També deia que l'art és una addicció que no es pot controlar i un atzucac de díficil solució, perquè si et porta a l'èxit, anul.la també la teva creativitat, i si et porta al fracàs, t'enfonsa en la misèria moral, quan no en l'econòmica.



 



De qualsevol manera, sense pressions de cap mena, el procés de creació artística, metòdic i constant, va ser sempre per a Louise Bourgeois, el camí ideal per fugir de la depressió existencial, deixant, en les seves obres, totes les angoixes que li haurien complicat enormement la seva llarga vida de 98 anys, enfosquint també el color d'aquest blog.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada