Cercar en aquest blog

dilluns, 21 de maig del 2012

Man de Camelle

Manfred Gnädinger va néixer el 27 de gener  de 1936, a la població alemanya de Radolfzell, i va morir, com un autèntic sant innocent, el 28 de desembre de 2002, a la localitat corunyesa de Camelle, en plena Costa da Morte, diuen, poeticament, que de la tristesa causada pel desastre ecològic del fatídic Prestige, que va ferit mortalment, tant la seva ànima, com la seva modesta vivenda artesanal, a tocar de mar, tot i que sembla que va caure intoxicat per les verinoses emanacions del tristement cèlebre chapapote que va respirar durant un mes, sense més protecció que la seva pell, curtida en aquest paratge adust, des de l'any 1962, quan es va instal.lar en aquesta particular geografia, estimulat per la seves preocupacions medioambientals i per la curiositat de conèixer una costa gallega, que, finalment, va ser l'escenari natural de la seva vida d'artista anacoreta, dedicat a pintar i fer escultures a partir dels elements naturals que l'envoltaven, convertint la seva caseta en un autèntic museu a l'aire lliure, i en reclam turístic per excel.lència per a molta gent que, encara ara, s'hi acosten per observar les restes del seu naufragi particular.




Manfred Gnädinger va arribar a Camelle a la recerca del seu paradís particular, després d'abandonar la seva Alemanya nadiua, els seus estudis d'art a Itàlia, i les classes que va donar a Suïssa a persones amb problemes d'integració social, convertin-se, després, segons diuen, d'un desengany amorós amb una mestra de la localitat, en Man de Camelle o l'Alemany, l'ésser solitari que es passejava, semi-nu, pels voltants de la seva modesta vivenda, dedicat a la creació artística, a cuidar el jardí,  a correr com un autèntic atleta i  a nedar com si fos el mateix Tarzan, gràcies a la seva excel.lent forma física i al seu règim aliementari estrictament vegetarià, tot i l'aspecte fràgil del seu cos estilitzat, d'ossos prominents i frondosa barba d'illa deserta.





Man de Camelle, no va ser profeta ni a la seva terra germànica d'orígen, ni a la gallega d'adopció, perquè, tot i la seva popularitat, 10 anys després de la seva mort, la Fundació Man que es va crear per conservar la seva obra i mantenir viva la seva memòria, no funciona com s'havia previst, com tampoc no acaba de respondre a la idea inicial la Casa do Alemán, una casa de cultura construïda prop de la seva cabana amb l'objectiu, no assolit, de mostrar ciclicament la seva obra, de la mateixa manera que la seva casa-museu a l'aire lliure, va perdent la seva fesomia original pel pas natural del temps, pels actes vandàlics habituals i la força dels temporals que van erosionant les restes del pas per la terra d'en Manfred, davant la indiferència de les institucions gallegues, que no han estat capaces de centrar els esforços dels diversos corrents polítics per assegurar el llegat de l'Alemany, conservant-lo i preservant-lo de l'oblit al que s'aboca cada dia una mica més.





Mentre  el seu record es va perdent progressivament, com els 120.000 euros que Man va deixar, justament, per conservar el seu patrimoni, després de mort, molta gent s'acosta encara al lloc on va viure, interessada per la llegenda d'aquest particular personatge conegut arreu del món, gràcies al treball de divulgació de persones com el cineasta francès Noel Namëre que va fer un documental vist a la TV pública francesa, però no aquí, als 28 pintors de les Balears que li van dedicar un llibre, de parador desconegut, al cantautor català Joan Isaac que li va dedicar el tema "Manfred" interpretat conjuntament amb l'Ana Belén (exquisida, cantant en català), a la Banda Inaudita que li va dedicar també la cançó "Para Man", a la pintora burgalesa Rosa Palacios que va pintar una sèrie de quadres en memòria seva, al poeta gallec Xoan Abeleira que va publicar el llibre "A pegada de Man" (Editorial Xerais), i, entre d'altres testimonis, el del pintor bavarès Nils Udo, que va anar a les roques d'Arou, a tocar de Camelle, per dirigir un taller d'art i cultura, d'acord amb la praxis creativa de Man, que és també la seva des que l'any 1972 va abandonar els pinzells per aprofitar els elements de la natura, en un procés de reorganització plàstica de la realitat.
 


Avui contribueixo, també modestament, a mantenir viva la memòria de Man de Camelle, amb aquest blog que em plau acabar amb les últimes paraules de la cançó de Joan Isaac "Manfred":

I diuen les bruixes marines
que et veuen badar pels esculls
com ombra de tenebres, vestit de nuesa
i mar de tristesa als teus ulls.




Perquè vegis que hi ha d'altres maneres de viure, de morir, i de mirar la vida mentre la vius.



http://es.wikipedia.org/wiki/Manfred_Gn%C3%A4dinger

http://youtu.be/D08a7AHrNk4

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada