Cercar en aquest blog

dimarts, 8 de maig del 2012

Pietro Longhi

 


Pietro Longhi, pintor rococó de la Venècia del XVIII, va néixer en aquell ambient sofisticat, d'encants més ficticis que certs, el 5 de novembre de 1701, i va morir un 8 de maig, com avui, però de 1785, d'una greu angina de pit, després de passar deu dies lluitant, inutilment, contra aquell mal que, finalment, va acabar amb la seva vida, component una escena que bé podria haver estat motiu de qualsevol de les seves pintures que reflectien la vida quotidiana d'aquell temps.







En Pietro va ser el fill únic del mestre argenter Alessandro Falca, tot i que, com s'estilava aleshores entre els pintors rococós de l'època, va eliminar el cognom paternal, canviant-lo pel de Longhi, nom amb el qual ha passat a la història de l'art, com a pintor, i amb el qual va ser també pare de 10 fills, dels quals només tres arribarien a l'edat adulta.




Pietro Longhi va assimilar, amb mimètica pulcritut, els consells dels seus mestres en la realització d'escenes de gènere d'estil refinat i superficial, d'acord amb els cànons estètics del XVIII, abandonant uns primers treballs d'essència religiosa i històrica, que no van agradar ningú, per centrar el seu interès en les activitats habituals, entre l'oci i el negoci, del sector privat i de la burgesia d'una societat veneciana que amagava la seva buidor existencial darrera de les festives i, sovint, inquietants, màscares.

 



En Longhi es va convertir en un retratista ben valorat, no tant per la perfecció tècnica de la seva pintura, sinò per la gràcia que va tenir en l'aportació personal als quadres-conversa, a través dels quals, explicava, amb el punt d'ironia necessari, els costums d'una societat en franca decadència, com va fer Carlo Goldoni, amb qui va tenir contacte freqüent, a través de les seves comèdies.




Cronista gràfic del seu temps, pels seus pinzells, plens de color, va passar tota la vida galant d'una República veneciana que perdia progressivament la seva antiga lluminositat, com la va pedre també la seva paleta, en un canvi final d'estil motivat més per la seva incapacitat de renovar-se que per una autèntica revolució formal.




Del seu món pintat destaca, per la seva curiosa temàtica, el quadre d'un rinoceront, pintat amb certa ingenuïtat, mentre és presentat davant d'un públic, que sembla més preocupat per figurar a l'escena, que per observar, com hauria de ser, animal, aleshores tan monstruós i fantàstic.


 http://es.wikipedia.org/wiki/Pietro_Longhi





2 comentaris:

  1. Els seus quadres, al Museu Corrière i també a Ca rezzonico a Venècia són una meravella de vivor i observació de la realitat.

    ResponElimina
  2. No coneixia la seva obra, i és per aquest motiu que, tot navegant per internet, m'ha interessat rescatar-lo del meu propi desconeixement. Gràcies pel comentari. Petons.

    ResponElimina