Cercar en aquest blog

dijous, 17 de maig del 2012

Sandro Botticelli

Alessandro di Mariano di Vanni Filipepi, va entrar, per mèrits pròpis, a la Història de l'Art, com a genuí representant del Quattrocento italià, amb el nom de Sandro Botticelli, perquè, segons diuen les cròniques d'aquell temps, o era massa gras, o bevia molt, o, el va prendre del pintor i artesà Botticello, de qui va ser aprenent, o, ni una cosa ni l'altra, i va manllevar aquest despectiu nom d'un dels seus germans, convertint-lo, amb el temps, en nom gloriòs, per satisfacció del seu pare, el curtidor Mariano di Vanni Amedeo Filipepi, de la seva mare, Smeralda, de la societat florentina que el va veure néixer i morir, de tot Itàlia i del món sencer d'aleshores, i de tots nosaltres que, avui, podem gaudir, bocabadats, dels sensuals i elegants encants de la seva pintura.



En Sandro va néixer, a Florència, l'1 de març de 1445, i  hi va morir el 17 de maig, com avui, però de 1510, i va començar el seu camí d'aprenent de l'ofici de pintor, als 14 anys, treballant, com era habitual en aquell temps, en tallers de mestres consagrats, com el de Fra Filippo Lippi, que li va ensenyar a dominar les formes tridimensionals, la delicadesa expressiva dels rostres, la intenció del gest, els detalls decoratius i les atmosferes intimistes de la composició, assimilant tant bé els consells rebuts que, moltes de les seves obres primerenques podrien passar per creacions del mestre i no seves, tot i que després va saber definir, amb precisió pictòrica, el seu estil més personal i inconfusible.







Curiosament, passats els anys, Sandro Botticelli, va ser mestre del fill de Fra Filippo Lippi, Fillipino Lippi, que va ser, finalment, el seu autèntic hereu i l'artista que millor va saber compartir la inquietut que dominava les seves últimes obres.



Botticelli, després de treballar també al costat de Leonardo da Vinci, va tenir taller propi, i la seva personal independència creativa, tot i treballar per encàrrec per a nobles mecenes i grans senyors de l'època, per fer, per exemple, quadres com La Primavera o El naixement de Venus, que li van donar nom i fama universals, com a composicions paradigmàtiques del neoplatonisme de l'època, que permetia la fusió, sense problemes, de temes cristians i pagans, a la recerca de l'esteticisme, entès com a element transcendental de l'art.


Greus problemes econòmics van trasbalsar el final de la vida de Sandro Botticelli, que va poder sobreviure gràcies a l'ajut dels seus antics patrons, tot i que, malgrat les dificultats, no va deixar de pintar, enfosquint, això sí, els seus temes i l'atmosfera general de les seves composicions. 



Botiticelli, que sentia vertader terror per al matrimoni, no es va casar mai, i, pel que sembla va tenir algunes relacions homosexuals, arribant a ser acusat de sodomia amb un dels seus aprenents, tot i que, finalment, van ser desestimats els càrrecs que enfosquien, també, el seu bon nom.




Immediatament després de la seva mort, l'interès per l'obra de Sandro Botticelli, va minvar de manera significativa, fins que, a finals del XIX, va ser, sortosament, recuperat, facilitant la seva difusió, a l'hora que es reconeixa, oficialment, el seu incommensurable valor.




http://es.wikipedia.org/wiki/Sandro_Botticelli

1 comentari:

  1. Es un placer revisar tus post. Tanto los personajes que escoges como las pinceladas que los acompañan son siempre interesantes. Gracias

    ResponElimina