Ocupat sempre en les meves coses, entre treballs de creació plàstica personal i de difusió de la tasca creativa d'altri, no veig gaire la televisió, i quan ho faig, de manera breu i entretallada, ho faig sempre ben armat amb llapis i paper, per dibuixar el que veig o inspirar-me en el que sento, com vaig fer, sortosament, ahir, tot coincidint amb la pel.lícula "Bronson" que, tot i ja començada, em va resultar especialment atractiva, per la curiosa personalitat del personatge retratat, Michael Gordon Peterson, alies Charles Bronson, el delincuent més violent de la Gran Bretanya, a l'hora que poeta, escriptor i dibuixant i pintor.
Michael Gordon Peterson va néixer a Gal.les el 6 de desembre de 1952, en el si d'una familia tradicional i acomodada, que li va permetre desenvolupar un caràcter especialment amable, suau i apacible, fins que, ja adolescent, va començar a complicar-se la vida quan va atracar, a mà armada, un estanc, robant la quantitat de 26.18 lliures esterlines, motiu pel qual va ser condemnat a 7 anys de presó, que s'han convertit en cadena perpètua pel llarg historial sanguinolent, tot i que sense cap mort, que l'ha acompanyat en el seu llarg periple vital per 120 centres penitenciaris del país, fins arribar al penal de màxima seguretat de Wakefield, on espera encara un improbable indult que el retorni a una situació de llibertat que només ha conegut durant 4 mesos des de l'any 1974.
Abans de ser empresonat va treballar com a home fort de circ i va fer alguns combats de boxa, a puny lliure, canviant-se, aleshores, per indicació del seu promotor, el seu nom pel de l'actor Charles Bronson, un personatge d'aspecte tan dur com el seu, que també havia fet papers de boxador en algunes de les seves pel.lícules, tot i que, com en Michael, tenia més bon caràcter del que semblava, i, que, com ell va fer posteriorment, també pintava.
El nostre Charles Bronson, nom pel qual ja s'el coneix oficialment, tot i la seva bona pasta inicial, es va anar transformant, en dur context carceller, fins a convertir-se en una autèntica bèstia, protagonista de mil incidents violents com quan l'any 1998, va prendre, com a hostatges dos interns iraquians, que l'havien de tractar de "general", demanant, per alliberar-los, amb l'amenaça de menjar-s'els, un helicòpter per volar a Cuba, una nina inflable, una tassa de tè, un sandwich de cogombrets, dues metralladores Uzi amb 5.000 cartutxos, i una destral!
En el llarg temps de captiveri, en Bronson, s'ha dedicat a mantenir-se en una forma física excel.lent, escrivint, fins i tot, un llibre de Fitnees d'entrenament individual en espais mínims, de la mateixa manera que ha escrit poesia, ha publicat 11 llibres, ha fet nombrosos dibuixos i pintures, i ha guanyat 11 Premis Koestler per a reclusos.
Tot i viure en un mòdul aïllat, Charles Bronson, va acconseguir fer arribar un missatge de veu a la gala d'estrena de la pel.lícula "Bronson", protagonitzada per un excel.lent Tom Hardy, que explicava la seva vida, en el que deia: "La gent veurà allò que vaig ser en un temps: un home atrapat en un malvat i corrupte sistema penal. No trec pit. Vaig ser, realment, terrible, violent i malvat. No estic orgullós, però tampoc no me n'enpenedeixo perquè per cada cop que he donat, n'he rebut 21".
Alguns crítics han definit la pel.lícula "Bronson" com "La naranja mecánica" del segle XXI, tot mostrant els perfils d'un personatge, que ha fascinat tant, que ha provocat la creació d'una campanya a la xarxa per acconseguir el seu alliberament.
A mi també em va fascinar veure-la, tot i que ja s'estava acabant, amb escenes memorables, com quan inutilitza el seu professor d'art ( tot i que creia en la seva genialitat artística, i l'estimulava a dibuixar i a pintar) lligant-lo a una columna, dibuixant-li uns ulls sobre les seves parpelles tancades, posant-li, després, les seves ulleres negres, una poma a la boca i un barret bombí en el cap, reproduïnt així, brutalment, una de les pintures més conegudes del surrealista René Magritte, creador d'un món plàstic paral.lel al seu.
Però el que encara em va fascinar més va ser l'escena següent, quan en Bronson demana que li posin música per calmar-se, tot deslliurant el malaurat professor d'art, i després d'un silenci espectant, comença a sonar el "Duet de les flors" de l'òpera Lakmé del compositor francès Leo Delibes, el fragment musical que va ser, justament, la sintonia del meu programa Babel, amb la qual, com si l'escoltés aleshores i ara mateix, tanco aquest blog, amb la mateixa emoció que obria i tancava, diariament, aquell programa, durant els 9 anys que va estar en antena a Catalunya Ràdio.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada