Per sincronismes vitals, perquè la vida és com un mocador, o perquè tot està més connectat del que ens inmaginem, sobretot si en hi fixem amb un mínim d'atenció, el meu blog d'avui fa que artistes plàstics, com Javier Garcés i Ángel Orensanz, cineastes com Buñuel, Cuckor, Ford, Wilder, Hitchcock o Allen, i ubicacions geogràfiques diferents, com l'Aragó, Los Ángeles, Nova York i Barcelona, concideixen magicament, salvant els entrebancs temporals i espaials que tendeixen a separar, sistematicament, la realitat de la vida.
La connexió entre Javier Garcés, que va ocupar el blog d'ahir amb el seu "Carlets", i Ángel Orensanz, que l'ocupa avui amb la seva expocició barcelonina "Temps, espai i innovació", s'estableix perquè els dos van néixer a l'Aragó, els dos es van formar a Barcelona, i el dos tenen, tot i que amb resultats plàstics diferents, lligams clars amb el territori, en Javier, com a espai vivencial i d'inspiració creativa, i l'Ángel, com a matèria de construcció d'un llenguatge escultòric de rerafons ecològic.
La relació d'Ángel Orensanz amb Buñuel l'he trobada, també, rastrejant els seus respectius camins personals fins a descobrir documents coincidents, com la fotografia on s'els veu junts, o un escrit ple d'elogis que Buñuel, també aragonès, dedica a l'obra de l'artista, de la mateixa manera que Luis Buñuel recorda també, amb fotografia il.lustrativa inclosa, el dinar d'homenatge que Georges Cuckor li va dedicar l'any 1972 a Los Ángeles, amb motiu de la presentació de "El discret encant de la burgesia", amb la presència de destacats col.legues com ara Billy Wilder, Hitchcock, o John Ford, que, per sorpresa seva, no només el coneixien molt bé, sinó que van lloar, amb enorme sinceritat, els seus valors cinematogràfics, exactament igual que feia ahir Woody Allen, en un reportatge televisiu sobre Buñuel, trobat a l'atzar i vist per sobre, tot explicant que admirava Buñuel i que fins i tot va intentar posar-se en contacte amb ell, sense obtenir la resposta positiva del mestre.Al marge de les connexions territorials i conceptuals, és l'escultor aragonès Ángel Orensanz (Larués, Osca, 1951) el meu home d'avui, amb motiu de la seva exposició "Temps, espai i innovació" que aquest artista de llarga trajectòria creativa i reconeixement internacional que viu a Nova York i té estudi a París, presenta, com a primera individual barcelonina, al vestíbul i als jardins de l'Espai Històric de la UB, a la Plaça de la Universitat, com hauràs pogut veure tu mateix si hi has passat a prop, perquè les seves formes tèxtils, de colors llampants, instal.lades entre arquitectures, gespa i arbres, són perfectament visibles per a qualsevol vianant minimament observador.
L'Ángel, que va deixar l'Aragó de naixement i la Barcelona de formació cap als anys 80 per establir-se a Nova York, on va obrir una fundació amb el seu nom en una antiga sinagoga del Lower East Side, que s'ha convertit en imprescindible centre d'activitats socials i artistíques, ha treballat sempre amb elements naturals, convertint, a la vegada, la natura en lloc insòlit d'exposició de les seves obres, amb una actitut ecològica que li va permetre rebre un premi dels "Amics de l' ONU" per la seva tasca de denúncia de l'abús dels recursos naturals i de la degradació, corresponent, del nostre planeta, ja més pàl.lid que blau.
La seva actitut provocativa l'ha portat a cremar algunes de les seves peces, o a dinamitar-ne d'altres mentre eren filmades, obtenint, sempre, la projecció pública desitjada i aconseguint que l'art tingués un cert espai en els mitjans de comunicació, molt més ampli que el que ha obtingut ara, per exemple, amb l'exposició "Temps, espai i innovació", que ha fet perdre poc temps als periodistes o crítics especialitzats, no aconseguint tampoc ocupar l'espai social desitjat, fent dubtar, també, de la gràcia del seu caràcter pretesament innovador, i de la certesa que l'art és l'única veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada