Cercar en aquest blog

dissabte, 28 de juliol de 2012

El bosc cremat

Encenem els boscos amb la mateixa alegria que encenem la flama olímpica, per gaudir, com Neró, de manera cíclica estival, d'un espectacle natural que, justament pel seu caràcter accidental, provoca, al marge del dolor que també causa, el mateix efecte tafaner que fa que aturem la marxa del nostre vehicle per observar, morbosament, les restes de l'accident, amb ferralla rebregada i cossos seccionats, i, en molts casos, també cremats, i el perill, inconscient, de provocar, com així passa, nous accidents, que d'altres observaran amb el mteix interès morbós que nosaltres abans, tot i que, ara, ja en serem les víctimes, en un cicle de vida i mort que, finalment, és més natural que accidental.


 

No vull dir que aquesta sigui la causa primera del desinterès que tots plegats, començant, naturalment, pels poítics, tenim per l'estat lamentable de brutícia general d'uns boscos que ni ens mirem durant tot l'any, immeros en  la comoditat urbana, per lamentar, ja inutilment, l'incendi corresponent quan, a l'estiu, el bosc es manifesta, per a molts urbanites, com una realitat atractiva, mentre que per a la gent de la ruralia és la realitat seva de cada dia, oblidada absolutament del món.





Sempre he dit que l'accident resulta atractiu, perquè trenca el discurs linial de la vida, provocant situacions inesperades i imatges espectaculars que, pel seu caràcter contra-natura, no podem evitar d'observar, sobretot quan els diversos mitjans de comunicació ja es preocupen d'acconseguir-ho, repetint-les fins al cansament, acompanyades de comentaris provocatius que encara ens exciten més, a l'hora que fan perdre la vertadera essència del fet accidental, manipulant-ne, sovint, els continguts, per tocar, més que mai, la nostra fibra morbosa.





La pintora Assumpció Mateu va trobar, ja fa un temps, en el bosc cremat, una curiosa font d'inspiració que, d'alguna manera, confirmaria que, sovint, és en l'accident, amb la destrucció que comporta, on hi ha la flama vital que ens permet crear bellesa, tot convertint-nos ens imaginaries aus Fènix que reneixem també, un dia si i l'altre també, de les cendres dels nostres pròpis incendis emocionals, demostrant aquesta curiosa capacitat de regeneració que, amb el temps, torna tots els color de l'univers a la negra terra cremada, com regenera, en el nostre cor, les antigues emocions destruïdes pel foc del dolor.
 



Pintar la tristesa també és pintar l'alegria de viure, amb la consciència que tristesa i alegria són les dues cares d'una mateixa realitat que cal viure des de dins, amb la mateixa intensitat i la mateixa certesa que no poden existir per separat, de la mateixa manera que la vida sense la mort s'enten tan poc com la mort sense la vida.





2 comentaris:

  1. En efecte, en la tensió vida/mort i ha processos de destrucció i autodestrucció, però també de regeneració, renaixement...
    Bon diumenge, Claudi.

    ResponElimina
  2. Sí, i no sé t'has fixat que la imatge del rostre plaent s'assembla molt a la del rostre dolorós, de manera que, com sempre, els extrems es toquen i es justifiquen un a l'altre. Bon diumenge també per a tu. Abraç, entre el plaer i el dolor de la vida!

    ResponElimina