Cercar en aquest blog

dijous, 26 de juliol de 2012

El foc olímpic

Sembla que el foc olímpic escalfa el nostre cos i la nostra ment més que cap altre foc, lluny, naturalment del que destrueix, sistematicament, el bosc, fent més certa que mai la tan coneguda màxima clàssica "Mens sana in corpore sano" que, de fet, a la pràctica no sempre troba el seu punt exacte d'equilibri, ja que, malauradament, les societats contemporànies tenen tendència a potenciar més i malaltissament el desenvolupament espectacular del múscul, oblidant, perillosament, l'encant de la ment.

Orfes de les espectaculars gestes militars del passat, convertides, sovint, en espactacle públic, protagonitzat pels mítics gladiadors, les societats contemporànies, sensibles encara al poder del noble salvatge, artista o no, que dorm en el nostre interior tot esperant el seu moment, el mantenen, més o menys controlat, oferint-li aquests moderns espectacles esportius que recorden ancestrals comportaments militars, en la seva pròpia estructura de joc, d'atac, defensa i eliminació, light, però amb terribles lesions, del contrari, identificat per colors, de pell i de roba, i parles diferenciades i, normalment antagòniques, tot reivindicant, també, els antics valors del guerrer, com ara força física, velocitat i precisió en l'acció, habilitat en el llançament de la llança-javalina, de la pedra ofensiva-pes, de la maça medieval-martell, o en el bon us de la perxa per superar muralles enemigues, o amb el cavall, per fer-el mateix, tot saltant obstacles traïdors, sense oblidar, naturalment, tots els esports que es basen directament en les armes, com ara el tir amb pistola, carrabina, espasa, lluita i arts marcials diverses, o arc, com  el que es va fer servir, justament, per encendre, ara fa exactament 20 anys, la gran  flama olímpica de Barcelona'92.




Una flama olímpica que es va passejar, previament, pel país, tot portant la bona nova esportiva, ben conservada en la torxa dissenyada per André Ricard, que, per forma estètica i continguts funcionals, s'ha considerat com la primera torxa d'aquest temps, segurament amb els mateixos valors que té la que acaba de dissenyar Marc Rocas, jove estudiant de l'escola Eina que tenia 2 anys l'any 92 i que ara ha vist com un jurat, presidit pel mateix Ricard, triava el seu disseny com a peça commemorativa d'uns fantàstics jocs del 92, que la ciutat, va recordar ahir amb un recorregut urbà presidit, justament, per la seva torxa de transparències mediterrànies.


Obvi és, tot i el desequilibri actual entre ment i cos, provocat per aquest nova cultura del cos que aparca, perillosament, la ment, que grans esdeveniments esportius, com els Jocs Olímpics, han estat motor de canvi important per a les ciutats organitzadores, com Barcelona, que és ara com és gràcies a la força d'aquell event que va transformar, urbanisticament, la ciutat, i les altres seus olímpiques, facilitant l'immens  treball creatiu d'arquitectes, dissenyadors, il.lustradors i grafistes, a la vegada que servia per crear una Olimpíada Cultural paral.lela, on el món de la nostra cultura teatral, literària, musical i plàstica, en la seva connexió internacional, va brillar amb la mateixa intensitat que la flama olímpica que ens representava arreu de l'univers.


Jo, casualment, també celebro ara el vinté aniversari de la creació del meu programa "Babel", nascut l'any 1992 a Catalunya Ràdio,  per seguir, justament, fil per randa, el camí d'aquesta Olimpíada Cultural, paral.lela a un jocs que van començar el 25 de juliol, el mateix dia que naixia "Babel", i van acabar el 9 d'agost, el mateix dia que havia de morir "Babel", tot i que, la bona qualitat del meu producte, dissenyat, pel que sembla, amb la mateixa precisió que la torxa de l'Andrè Ricard, va allargar la seva vida fins a l'any 2001, quan va ser abatut, sense contemplacions, després de 9 anys de presència, diaria, en antena, i mil experiències pròpies d'un gladiador de la comunicació cultural.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada