Cercar en aquest blog

dimecres, 25 de juliol de 2012

El salvatge artificial

Acabo ara la partida d'escacs començada ahir, amb una jugada ràpida feta amb les paraules escrites pel frare franciscà Luca Pacioli en el tractat d'escacs més buscat del Renaixement, que va ser "redescobert", casualment, el desembre del 2006, a la extensa biblioteca de la Fundació Coronini Cronberg de Gorizia, (Venècia), amb les insòlites il.lustracions fetes pel seu amic, el gran Leonardo da Vinci, que demostrava, d'aquesta manera, precisió científica, en la definició de taulers i peces, i coneixement pràctic del joc.





Tancada ja la capsa del joc d'escacs, fins a una altra ocasió més idònia, obro ja el llibre "El salvatge artificial" de l'antropòleg mexicà i doctor en Sociologia per la Sorbona, Roger Bartra, publicat  l'any 1997 per Destino a la seva col.lecció "Ensayos", i també "redescobert" ultimament per mi, trobat per atzar, a la meva modesta, però perfectament desordenada llibreria, en íntima convivència amb els petits objectes d'art o d'artesania que fan que la meva casa s'assembi, cada dia més, a la casa-museu del meu padrí Claudi, tot i la diferència evident de contenidors i continguts, i jo a l'home salvatge que ocupa avui aquest blog.





En el pròleg, Roger Bartra, parla fonamentalment del paper dels homes salvatges en el progrés de la humanitat i en determinats artistes que, com el florentí Piero di Cosimo, coetani de Leonardo, van saber deixar-nos un meravellós testimoni iconogràfic de la prodigiosa confluència entre sàtirs, centaures i èssers humans lliures, demostrant, a la vegada, el canvi general de la societat davant la figura mítica del salvatge.



Els homes salvatges perden, progressivament, la fredor gòtica que els identificava fins aleshores, assumint les passions, de forta càrrega sensual  i eròtica, que havien turmentat habitualment els cavallers, en angoixes medievalistes que se sumaven a les procedents de l'antiguitat grecollatina, convertint-se, també, en l'expressió directa de la natura quasi bestial del propi Piero di Cosimo, l'artista que millor els va  immortalitzar, humanitzant-los, sobre la tela.




De Piero di Cosimo sabem coses gràcies a Giorgio Vasari que en el seu llibre "Vida dels millors arquitectes, pintors i escultors italians"  afirma que en Piero era un vertader home salvatge que estimava la soledat, que no permetia que ningú veiés com treballava, i que, en definitiva, portava una vida d'home més bestial que humà, ja que tampoc no volia que ningú escombrés les seves habitacions, ni que ningú cuidés el seu jardí, perquè preferia veure-ho tot en el seu estat salvatge més natural.



 





Mai no sabrem si el que deia Vasari de di Cosimo era cert o no, ja que si que sabem que Vasari s'ho feia venir bé per ajustar les característiques morals de l'artista amb les que li semblava intuïr en l'obra, per acabar definint tot un microcosmos orgànic coherent, fos o no vertader, de la mateixa manera que jo, creïent-m'ho, acabo de definir, també, un nou microcosmos literari coherent, d'acord amb la coneguda frase romana  "si non è vero, è ben trovato".





http://es.wikipedia.org/wiki/Piero_di_Cosimo

http://www.ajedrezescolar.es/2009/manuscrito-ajedrez-da-vinci/

http://es.wikipedia.org/wiki/Roger_Bartra

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada