Mentre el dibuixant, pintor i gravador, Miguel Condé okupi els espais de Michael Dunev Art Projects de Torroella de Montgrí, demà dissabte, 18 d'agost de 2012, amb l'exposició "La inefable bellesa de l'objecte observat", el pintor i escultor Agustí Penadès farà el mateix a la Sala Municipal d'Exposicions de Pineda de Mar, amb la mostra "Acció, Procés, Configuració", demostrant, gràcies a la coincidència de dates o sense ella, que els llenguatges de l'art actual són tan diversos com la paraula mateixa que intenta definir-los, en una dinàmica creativa que surgeix del codi genètic dels artistes, sovint, a partir de la força de la víscera més que de l'intel.lecte, tot i que, sense ell, naturalment, res humà no seria possible, ni l'art, encara que fos en la seva dimensió més animalitzada.
Agustí Penadès arriba a la Sala Municipal d'Exposicions de Pineda de Mar, gràcies a la bona sintonia entre Ajuntament, Fundació Tharrats d'Art Gràfic i Taller Lluís Ivern, en el seu paper de comissari, per possibilitar, una vegada més, ja que la seva trajectòria és llarga, tot i que de vocació tardana (va començar l'aventura de l'art quan tenia 40 anys), el nostre contacte amb aquest artista nascut a Manel (València, 1935), establert a Catalunya als 20 anys, i convertit en artista després d'abandonar el món laboral en àmbit industrial, convençut que posseia la mateixa força del vulcà per llançar al món, com si d'una autèntica erupció es tractès, el magma vital que havia d'encendre la nostra mirada amb la mateixa intensitat que il.luminava la seva.
Entre el seny i la rauxa, l'obra de Penadès, explica, amb el llenguatge de l'informalisme més formal, l'essència del cosmos, aprofitant qualsevol matèria susceptible d'intervenir, naturalment, en aquest discurs personal que dialoga amb la nostra pròpia dimensió universal, tot i la nostra limitació física, convertits en partícules d'aquesta gran expansió cromàtica, on, curiosament, tot i l'aparent caos, hi ha el mateix ordre que sembla donar sentit a la vida mateixa.
Agustí Penadès, fidel a la tradició informalista, que, en la seva formulació més clàssica, ha anat perdent vigència, espais i seguidors, continua demostrant la seva viabilitat com a llenguatge pictòric capaç d'intentar explicar, com qualsevol altre, l'existència en general, i la nostra pròpia vida, en particular, convertit, alhora, en un atractiu espectacle estètic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada