Si els núvols ho permeten, avui podrem contemplar la primera lluna plena de tardor del 2012, i, ho permetin o no, rebrem la seva poderosa influència, d'energia superior, sovint, a la del sol, tot i que si no la veiem ens perdrem l'espectacle estètic que la seva presència assegura sempre, amb efectes immediats sobre el nostre organisme físic, espiritual i emocional, similars als que produeix sobre el mar i la terra, fent que tot creixi, marees, plantacions, ungles i cabells, amb la transformació final en homes-llop com a manifestació extrema d'aquesta incontrolable convulsió astronòmica.
Lluna plena que provoca canvis importants en el nostre organisme que poden arribar a ser preocupants en sensibilitats esquizofrèniques o epilèptiques, accentuant les seves cirumstancials crisis, amb la mateixa facilitat que enerva els nostres caràcters, fins al punt de mantenir policies, vigilants, i psiquiatres d'urgència en estat d'alerta especial, com correspon també a les comadrones, més ocupades que mai en atendre mares que donen a llum, sorprenentment, tot seguint el rastre lluminós de la pròpia lluna plena.
La lluna plena d'avui és exactament la mateixa que va contemplar el pintor alemany, tot i que d'orígen suec, Caspar David Friedrich, un del grans representants del romaticisme alemany del XIX i, per tant, home de sensibiltat melangiosa que trobava, justament, en l'exaltació del paisatge, la sublimació mística de les carences dels homes, empetitis davant de l'enorme arquitectura d'una naturalesa, de proporcions divines, que accentuava, poderosa, la nostra nimïetat, amb espectacles visuals, dirigits per la mà de Déu, que tenien, com a protagonistes habituals, les llums crepusculars de còsmica dimensiò lunar.
Friedrich va tenir la mala fortuna de patir el dolor de la pèrdua des de ben petit, quan, als 7 anys, va morir la seva mare, poc després la seva germana Elisabeth, el seu germà Johann Cristoffer, després, ofegat quan tractava de salvar-lo a ell mateix, que havia caigut en un llac glaçat, i, finalment, la seva germana Maria, en una sèrie de tràgiques circumstàncies que van marcar, amb llàgrimes de pena, el seu caràcter, fins al punt d'afirmar que la mort era el principi romàntic de la nostra vida, i que la vida és...la mort, com a sentiment que planejava sempre sobre les atmosferes fosques dels seus quadres.
En una de les seves obres més significatives, que representa dos homes contemplant la lluna, d'esquena a l'espectador, Friedrich mostra el seu univers simbòlic, amb l'avet, com a imatge del món cristià, l'alsina, la del món pagà, i la lluna plena com a símbol del Crist que il.lumina el camí de la vida, de la mateixa manera que, vestint els seus personatges amb la roba tradicional alemanya, expressa les seves conviccions polítiques de caràcter republicà, antinapoleònic i contrari a la Reforma, en una actitut que el va aïllar de molts amics i col.leccionistes que no compartien les seves idees liberals.
La mort, que tant l'havia acompanyat al llarg de la vida, li va arribar el 7 de maig de 1840 (als 66 anys, tot i que ja va intentar suicidar-se anteriorment) amb la salut molt debilitada per les malalties i els problemes econòmics, aïllat, finalment, de la seva família, i d'esquena al món, talment, com si es tractés de qualsevol d'aquells personatges que havia pintant, tan sovint, contemplant la lluna plena i aquell reflex encisador que avui també veurem, si els núvols ho permeten, tot cercant connexions amoroses, més que odioses, amb l'existència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada