La columna de "El Periódico de Catalunya" que Perico Pastor dedica avui al pintor Luis Claramunt, m'impulsa a deixar, momentaniament, els meus propis pinzells, per parlar dels seus, en el context de dues exposicions, visitables encara fins al 21 d'octubre, una al MACBA i l'altre en aquest MNAC que sembla que li volen canviar el nom, que recorden, 12 any després de la seva mort i a través de 1.200 obres, de variada materialització, la trajectòria creativa d'un pintor, de formació autodidàctica, que va trobar també en la fotografia, en la literatura i, sobretot, en el dibuix, el vehicle idòni per radiografiar la seva pròpia existència, com a reflex visceral de les seves circumstàncies socials, moltes de les quals, són també les meves, tot i la diferència de vides i de resultats pràctics.
Perquè en Luis va néixer a Barcelona l'any 1951, com jo, en el si d'una família de classe mitjana i amant de la cultura, com la meva, amb educació liberal i laica, com la que vaig tenir jo, i com, jo, va passar també per Filosofia i Lletres, per dedicar-se, finalment i de ple, a la pintura, començant ja un camí, que jo també hauria volgut prendre aleshores, que ja es va anar apartant del meu, per convertir-lo en un personatge particular de la vida cultural barcelonina, identificat més amb els paisatges físics i humans dels barris durs i foscos de la ciutat, que amb dels, suposadament, més amables i clars, que havia conegut de petit, en una transformació personal que també va incloure la del seu aspecte físic, de cabells engominats i prominents patilles, i el de la seva indumentària, fosca i austera i de camisa oberta, assimilable a la de qualsevol representant de la cultura gitana, amb la qual va establir connexions molt estretes.
Li agradaven els toros i les baralles de galls, i moltes altres coses politicament incorrectes, com les tavernes més canalles, els ambients tavernaris del Barri Xinès (abans Chino) i l'atmosfera del port més que la de la part alta de la ciutat, per respirar la vida que després animava el seus quadres amb trets pictórics expressionistes, que evidenciaven la presència d'esperits de sensibilitats històriques de tonalitats similars, amb Munch, com a gran referent universal, i Nonell, de dimensió més local, i per la connexió natural del dos amb el dibuix, com a procediment creatiu primigeni.
Tot i desenvolupar, amb normalitat, la vida de pintor barceloní que li corresponia, l'atmosfera claustrofòbica de la ciutat el va fer marxar a Madrid l'any 1984, tot iniciant una nova etapa de maduresa creativa, més sintética que l'anterior, que el va portar a viure, successivament, a Sevilla, al Marroc, i altre cop a Madrid, per morir, finalment, a Zarautz, l'any 2000, després d'una vida de 30 anys dedicació apassionada i convençuda a la pràctica artística, que acabava amb aquest epíleg "Jugaste como nunca, perdiste como siempre" (anònim sevillà del XX)
En Luis Claramunt va ser també, per a mi, un artista gairebé anònim, perquè tot i conèixer-lo personalment, haver parlat amb ell alguna vegada, i haver-lo vist, sovint per la ciutat, mai no vam tenir cap trobada professional, no coneixia gens la seva obra, ni vaig saber res de la seva mort, fins avui que, 12 anys després, s'ha fet visible en el meu firmament estelar, i potser també en el teu.
http://luisclaramunt.com/biografia-4.htm
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada