Cercar en aquest blog

dissabte, 3 de novembre de 2012

Eric Nordgren










Mentre ahir, dia dels difunts, reflexionava conceptualment,  en aquest blog, sobre la relació entre la vida i la mort, neixia Thiago, el primer fill de Messi, i moria Eric Nordgren, l'últim avi de la meva famíla, que partia, als 89 anys, cap al seu Wahalla celestial, on ja es deu haver trobat amb d'altres personatges significatius de la mitòlogia escandinava i amb d'altres guerrers suecs que, com ell, tot i que només per mèrits pacífis en el seu cas, es mereixen el repòs etern, després d'haver viscut, plenament, la vida que els corresponia, superant, amb escreig, les mil dificultats que l'existència comporta, ara i a l'orígen dels temps.




Permet'em, doncs, que avui dediqui el meu blog a l'Eric, tant pels lligams familiars, com per la seva sensibilitat fotogràfica que li va permetre, sobretot des que va deixar de treballar, convertir-se, practicament, en el cronista gràfic de la família que vaig formar amb la seva filla, Eva, i amb els nostres quatre fills, els seus néts, l'Amanda, la Violeta, en Jesper i en Nils, models ideals de l'objectiu de la seva càmera fotogràfica i d'un fantàstic treball de fotomuntatge que els mostrava, al llarg del temps, creixent, mentre es dedicaven a activitats esportives, atletisme, hoquei sobre patins, i futbol, que l'Eric, com a bon nòrdic, estimava especialment, estimulava sistematicament i reproduia en mil instantànies que ara encara conservo, desordenades, en el calaix d'on n'han sorgit, magicament, les que avui il.lustren, emocionalment, aquest blog.





La seva atenció fotogràfica va ultrapassar els nostres límits familiars per ampliar-se, també, cap als grups amistosos que envoltaven els seus néts, en festes de sants i aniversaris i, sobretot, en el cercles esportius que els corresponien, equips d'atletisme, d'hoquei i de futbol, que fotografiava amb tanta dedicació que, a la llarga, no hi havia cap d'aquestes activitats esportives que no comptés amb els seus reportatges fotogràfics, rebuts amb entusiasme pels familiars de tota aquella canalla, a qui els regalava, sistematicament, les còpies on sortien els seus fills, immortalitzant les seves jugades mestres i el seus treballats èxits en el terreny de joc, fos quin fos i fes el temps que fes, convertint-se aviat en una presència habitual i molt estimada per tohtom.


Jo, que havia perdut els meus pares des de molt jovenet, vaig fer amb l'Eric tot el que no vaig poder fer amb ells, tot i que, en cap moment vam evidenciar aquesta possible connexió sanguínia, continguts els dos en les nostres emocions, però amb ell vaig còrrer, com el fill seguint al pare, per les carreteres de Cala Salions, on havia tingut una casa d'estiueig, de la mateixa manera que ell seguia amb atenció tot el meu camí professional, cofoi de veure, com aquell embrió imperfecte, de moralitat dubtosa, segons els cànnons establerts, anava progressant adequadament, convertint-se, a poc a poc, en un pare correcte i en un bon professional dels mitjans de comunicació, en el seu vessant cultural, a la vegada que demostrava certes habilitats pictòriques que li causaven enorme plaer i un orgull més de pare que de sogre.





Mil vegades em va acollir a casa seva quan, obligat per la feina radiofònica que, en aquell temps, comportava, entre d'altres coses, anar al teatre, no podia tornar a Sant Pol i havia de fer nit a la ciutat, seguint les estrenes teatrals, sovint amb la seva companyia, algunes vegades problemàtica, perquè com que ja sordejava força, portava sempre un micro direccional per seguir la funció, i quan el treia, a punt d'inici d'espectacle, d'una bossa plastificada, feia un soroll de mil dimonis, que ell naturalment, no sentia, provocant comentaris enutjosos i mirades punyents de públic i actors i, obviament, la meva incomoditat, tot i que mai no va passar res greu, i que ara  recordo com a una anècdota festiva.




















L'Eric enviava sistematicament a tota la família, i d'acord amb la circumstància de cadascú, cartes que contenien retalls de premsa, fotografies o acudits, que ens podien interessar d'alguna manera, sempre preocupat, algunes vegades, amb excés, per protegir-nos del mal, per facilitar-nos la vida o per il.lustrar-la amb els seus particulars fotomuntatges, el seu punyent sentit de l'humor o els seus coneixements, com els que contenia la seva, ara ja última missiva, que vaig rebre el passat 25 d'octubre, on, fent referència al meu viatge a Tanzània, em comentava si coneixia el llibre "Colinas que arden, lagos de fuego", de l"africano" Reverte, com deia ell, que es desenvolupava en aquest país, de la mateixa manera que em pasava informació sobre el debat independentista de Catalunya.



En aquesta última carta ens dirigia a mi com a "abuelo", ja que ben aviat entraré en aquesta categoria, assumint el rol d'avi de la família que ell, malauradament, acaba de deixar, passant-me, de fet, el testimoni d'aquest valor patriarcal que encara no conec.






Tot i que parlava un castellà molt correcte, l'Eric feia servir algunes expressions manllevades de la seva construcció originària sueca, entre les quals la que utilitzava habitualment quan se n'anava de casa meva, per agraïr el dinar, el sopar o el que fos, dient-te un curiós "Gracias por mí", que jo he incoporat, festivament, al meu vocabulari habitual en ambients familiars o amistosos.











Fa poc, però, va fer servir una altra variant per acomiadar-se, en aquest cas, totalment correcte, tot dient, en suec, "Tack för sist", i en la seva traducció castellana, la que utilitzava ell, "Gracias por la última vez", frase idònia per dir-te, ara també, adeu Eric, i gràcies per l'última vegada i per totes les anteriors!






2 comentaris:

  1. Gracies per l escrit. Tenir un avi com l Eric ha estat un luxe, no l oblidarem mai!

    Violeta

    ResponElimina
  2. Efectivament, mai, Violeta, i gràcies per mi!!!!

    ResponElimina