Cercar en aquest blog

dimarts, 20 de novembre del 2012

Giorgio de Chirico

"Nosaltres, els metafísics, hem santificat la realitat" va dir en una ocasió el pintor Giorgio de Chirico, el fundador, justament, de la "scuola metafisica" de la qual en va ser el principal representant per mitjà d'una pintura d'arquitectures clàssiques idealitzades en paisatges urbans deshumanitzats i gèlides atmosferes de calma i pau espiritual que, tot i referir-se a l'home, gairebé mai no el representava fisicament, més que per nitjà d'estàtues o de maniquins de rostres enigmàtics en contextos espaials sectorialment ombrívols i al límit del somni o de la presència d'aquella altra realitat, més enllà de la física, que tant va agradar als surrealistes, que el van tenir com a gran referent de les seves aventures plàstiques i literaries pels itineraris foscos de la ment.




Sense voler restar mèrits al personalíssim i innovador treball creatiu, de metafísica dimensió, de Giorgio de Chirico (Volos, Grècia, 10 juliol de 1888-Roma, 20 novembre de 1978), estudis combinats entre la neurologia i la crítica d'art han arribat a la conclusió que si en Giorgio pintava com pintava és perquè patia terribles migranyes, cefàliques i abdominals, d'aparició brusca, que li provocaven, a més a més del dolor corresponent, distorsions visuals i, fins i tot, la pèrdua de visió en certes zones del camp visual, que modificava, clarament, la seva apreciació deformada de la realitat i, naturalment, la pintura que, senzillament, intentava captar-la tal i com la veia.

 



D'altres estudiosos dels seu cas han cregut que Giorgio de Chirico patia una epil.lèpsia del lòbul temporal que li causava aquesta visió deformada o parcial de les coses, però sigui per l'epil.lèpsia o per la migranya, el cert és que el pintor no sortia de casa seva sense la seva capseta metàl.lica amb una dotzena de píndoles per combatre els seus mals, que, d'altra banda, eren, amb plena consciència, la seva font d'inspiració més preuada i la causa primera de la seva originalitat.


Entre 1910 i 1914 va produïr les seves pintures metafísiques més significatives, primer d'espais arquitectònics d'ombres enigmàtiques i, posteriorment, d'habitacions farcides d'objectes amb la presència, força habitual, dels seus coneguts maniquins, tot i que, després de la Primera Guerra Mundial, amb les consignes oficials d'un cert retorn a l'ordre, Giorgio de Chirico va abandonar la lluita metafísica per entrar en un tractament més realista de la pintura, en un canvi radical d'actitut que els surrealistes no li van perdonar mai.


Potser, per justificar el seu camí, Giorgio de Chirico va dir també que el geni no pot ser jutjat més que pel geni.




http://es.wikipedia.org/wiki/Giorgio_de_Chirico

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada