Cercar en aquest blog

dimecres, 28 de novembre del 2012

Jaume Plensa, Premi Nacional d'Arts Plàstiques

Si ahir parlava, amb joia, de l'Eugeni Forcano com a nou Premi Nacional de Fotografia, avui haig de fer el mateix, i amb la mateixa joia, de Jaume Plensa (Barcelona, 1955), com a nou Premi Nacional d'Arts Plàstiques que, com el de fotografia de l'Eugeni, significa els 30.000 euros de dotació econòmica que aporta el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport, i la corresponent satisfacció moral quie li pertoca per la humanització de l'espai urbà que ha aconseguit amb la seva particular concepció escultòrica de la vida, i per la seva encertada aportació al disseny escenogràfic en contacte molt directe amb l'estètica trencadora dels espectacles de la Fura dels Baus, afegint així un nou guardó a una trajectòria professional brillant compensada ja anteriorment amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya i la Creu de Sant Jordi, entre d'altres.




Tot i que en Jaume ha estat sempre un franctirador visceral, lliure i independent, aliè a les complicitats polítiques temporals, a la recerca de la bellesa eterna de l'existència amb compromisos personals d'arrels intagibles, també sap acceptar aquests reconeixements institucionals, entre d'altres coses, perquè aconsegueixen fer encara una mica més visible, socialment, el seu univers de creació, donant a l'art el valor públic que li correspon, tot i que en el seu cas l'ocupació física dels espais públics, amb obres de gran format, enorme emoció i contundent presència, és una de les seves constants identitàries.




Curiosament a la primera exposició que va fer, l'any 1974, en Jaume es manifestava com a pintor abstracte, tot i que a la que va fer a la Fundació Joan Miró de Barcelona, sis anys més tard, ja presentava un conjunt de teles i fustes que albiraven la presència d'aquell sentit escultòrica de l'existència que després esclataria amb tota la seva força, i amb materials d'una diversitat tal, des del ferro a la llum, i amb tanta varietat conceptual i formal, partint sempre del referent humà, que li valdria l'apel.latiu del Leonardo del segle XXI, com a home universal de pensament i acció, talment com Justo Molinero, l'identificava, equivocant-se en una lletra, en un recent informatiu radiofònic, com a Jaume Piensa.


L'atzar fa ver que jo fos la primera persona que va entrevistar Jaume Plensa, quan, també en els meus orígens professionals, començava, des de Catalunya Ràdio, a enfocar la meva mirada, lliure i independent, com la de la majoria del artistes, cap al món de l'art, sensible al treball de tota mena de creadors, des dels més consagrats als qui, com en Jaume, començaven, sense gairebé nom, tot i trobar-lo ja a la Fundació Miró, en el seu epai més emergent, a mostrar, amb notable encert, les seves inquietuds, i un pensamet que, ja aleshores, demostrava confiança en les pròpies formes i la fermesa de pensament que sempre l'ha acompanyat.






Jaume Plensa, que viu ara entre Barcelona i París, és un dels nostres artistes més internacionals, amb obra dispersa en museus d'arreu i, sobretot, en espais públics, on les seves escultures troben la dimensió exacte  per establir enriquidor diàleg amb les persones, en una interacció física i emocional, que conté elements manllevats del cos i de la ment humana, amb referents literàris i matemàtics que parlen de l'existència en tota la seva integritat, tot i el seu arrelament, evident, amb l'essència mediterània que li permet veure i viure la vida amb sensible mirada de poeta.





http://jaumeplensa.com/

2 comentaris:

  1. Crec que en Plensa és un puntal de la nostra cultura -o ho hauria de ser-, però sembla ser que funciona millor fora que dintre, un cop més, un nom més, una vida més, sempre amb aquesta llosa que no ens acabem de treure de sobre i que goso anomenar provincianisme contracultural.

    ResponElimina
  2. Tens rao...hi ha una llosa i, sovint, està feta de noms i cognoms potents que ofeguen els valors que volen emergir i no s'els permet. Salut.

    ResponElimina