Cercar en aquest blog

diumenge, 4 de novembre de 2012

Jo, Claudi, l'artista

Em permeto el luxe i la gosadia de titular el meu blog d'avui amb aquest prepotent "Jo, Claudi, l'artista", perquè, ara més que mai, al marge del valor de la meva obra, és així com em sento, sobretot quan veig, amb orgull i sense falsa modèstia, els resultats, formals cromàtics i conceptuals, entre la figuració més terrenal i el grafisme calidoscopic més celestial, que vaig aconseguint gràcies a les noves complicitats que s'han establert entre la meva mà artesana i la que mou, cada vegada amb més precisió, el ratolí del meu ordinador.





La mà que mou el ratolí és la que també em permet gestionar els textos i les imatges que alimenten diariament aquest blog, per presentar-te, avui, els quadres que la mà d'artista han fet ultimament, sobre paper i fullola, per ser mostrats publicament, en tota la seva palpable fisicitat, a l'exposició "Etnics" que s'inaugura demà, dilluns 5 de novembre, a les 19.30h, a l'espai Olokuti (c/Astúries, 36-38, baixos. BCN), on, fins a finals de novembre, podràs compartir, amb la mirada, aquesta part de la meva obra, centrada ara en aquests rostres de la diversitat que he treballat amb trets figuratius, voluntat realista i amor per a la senzillesa de la línia de dibuix en la seva capacitat de representar el món en tota la seva dimensió cromàtica.



Sento la joia de viure dibuixant, pintant i movent el ratolí, mentre, paral.lelament, reflexiono sobre la mort, sensible als últims esdeveniments familiars, tot pensant, gairebé en malsons nocturns, que, tot i que la sento encara llunyana i que, com mai no se sap quan t'ha d'arribar el moment del comiat definitiu, hauria de començar a decidir com vull que sigui el meu futur més enllà del futur, decantant-me, en aquests moments, per la possibilitat de donar el meu cos a la ciència perquè l'aprofitin al màxim, si queda alguna cosa bona que pugui ajudar algú a allargar, una mica més, la seva vida, estalviant-me, a la vegada, rituals religiosos que no comparteixo, tot satisfent també un cert desig d'eternitat, encara que dispersa i trossejada, com si d'un dels meus calidoscopis es tractés.



Només em frena la posibilitat que el meu cos es convertís en menja sofisticada en restaurants obscurs, tot fent honor a aquesta pràctica ancestral de menjar-nos als nostres semblants, a filets, que, tot i el rebuig social que provoca, té el seu espai en la nostra societat civil actual i, paradoxalment, en la tradició catòlica que, tot i que sigui simbolicament, et convida, a través de l'eucaristia, a menjar-te la sang de Crist i a beure't la seva sang, per assimilar, vampiricament, la seva suposada energia eterna.



Confesso també que no m'agradaria gens acabar plastificat per alguns d'aquests anatomistes contemporanis que les circumstàncies han convertit en artistes recicladors de cadàvers anònims, acconseguits, foscament i en els límits de la legalitat, en hospitals psiquiàtrics, presons i col.lègis mèdics, de la Xina i Rússia, normalment, per mostrar-los publicament, degudament manipulats, en exposicions multitudinàries que satisfant la morbositat natural que sent la gent davant de la mort passada per art.



Mentre acabo de pensar què faré amb el meu cos quan perdi tot el seu alè vital, et convido, animat, a la inauguració de la meva exposició "Ètnics", demà, a dos quarts de vuit del vespre, a l'espai Olokuti, amb el pica-pica corresponent per celebrar, com cal, la meva nova aposta vitalista per amor a l'art i, malauradament, com a homenatge pòstum a Eric Nordgren.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada