La mort en l'art

La presència de la mort en l'art és inherent a la pròpia història de la vida des dels seus llunyans orígens quan els nostres ancestres la representaven de mil maneres, incorporant-la, amb naturalitat, a la vida, conscients de la seva fragilitat i de la facilitat del traspàs immediat en circumstàncies ambientals poc favorables a la seva continuïtat, quan els grans animals depredadors, les malalties, els enfrontaments salvatges entre les primitives tribus, i la precarietat de les seves arquitectures, obligaven a viure en un present puntual, quan el passat era escàs i el futur inexistent.

Les societats primitives practicaven, també amb absoluta naturalitat, l'art del reciclatge, per necessitat i no tant per l'estètica que l'identifica ara, tot i el valor social que també l'anima, aprofitant, en aquell temps, el que la vida els ofereia i, sobretot, el que la mort els donava, quan, nòmades, depenien basicament de la caça, trobant en el seus animals totèmics la carn per alimentar-se, les pells per abrigar-se, el greix per protegir-se, i els ossos per dissenyar objectes de caràcter funcional, bèl.lic o pacífic, o purament decoratiu, aplicant la mateixa filosofia amb d'altres essers humans, quan el cannibalisme dominava la Terra.

 

És, justament, la civilització, la culpable d'aquesta separció radical entre vida i mort, i de les pors que la mort provoca en les nostres societats desenvolupades que semblen pretendre assegurar, fins i tot artificialment, la vida, perseguint desitjos d'eternitat quimèrica que la pròpia mort nega sistematicament, tot i la fermesa de les nostres arquitectures, l'abundància alimentària en les societats del suposat benestar, els progressos tècnics i científics, i la ingènua certesa que el futur és nostre.

És en aquest context vitalista contemporani que artistes d'arreu han incorporat la mort com a referència essencial del seu treball creatiu amb finalitats pedagògiques, científiques o senzillament provocatives, generant corrents d'opinió contraria per la commoció emocional que provoquen amb les seves descarnades imatges, que tot i la seva càrrega tenebrosa, finalment s'han anat normalitzant entre nosaltres, ocupant, amb naturalitat, sales d'exposicions, museus i col.leccions, i donant als seus autors gran prestigi, enorme fama i milions de dòlars.

Les obres de Damien Hirst, Gunther von Hagens, Michigan Roy Gloves, Maurizio Cattelan, Adam Morrigan, Emma Fenelon, Zhu Yu, Gregor Schneider i Guillermo Vargas, deutors d'Honoré Fragonard (s.XVIII), il.lustren avui aquest blog amb manifestacions diverses que tenen la mort, humana o animal, com a protagonistes, entre la reflexió científica, l'expressió estètica, el pensament filosòfic i una actitut política que denuncia la nostra actual hipocrèsia social en relació a la mort, tot reivindicant certes actituts del passat, entre les quals, més enllà de les purament contemplatives, s'hi troba també el vell cannibalisme que, tot i el rebuig que ens provoca, segurament practicariem tots plegats si ens hi anés la vida!