Tot i el temps que ja porto ultimament transformant els meus dibuixos, fets rigurosament a mà, en formes calidoscòpiques, fractals i de geomètries naturals impossibles, no ha estat fins avui que, una d'elles m'ha fet pensar també en les curioses imatges que, de petit, havia vist reflectides a la sala dels miralls del Tibidabo, gràcies a la combinació màgica de superfícies còncaves i convexes que allargaven, disminuïen, engreixaven o aprimaven, fins a extrems inversemblants, rostres i cossos de grans i petits, provocant la rialla d'uns i altres, mentre, divertits, observavem les grotesques deformitats que la il.lusió òptica provocava, per tornar, després, alleugerits, a recuperar el nostre aspecte habitual, més o menys estètic, quan deixavem de mirar miralls tan particulars, per passar a gaudir de la resta d'atraccions de parc tan entranyable.
Serveixi avui, doncs, el meu blog, d'homenatge al parc d'atraccions del Tibidabo en general i, de manera concreta, a aquella antiga Sala del Miralls que s'hi va instal.lar l'any 1905, com a primera atracció d'aquestes característiques a tot Espanya, i espai especialment atractiu per la simplicitat de la seva estructura i la gran efectivitat emocional d'una proposta de dimensions oníriques que ens transportava, d'una sola mirada, cap a territoris màgics on la monstruositat deforme del cos humà provocava més rialles que xiscles de terror, tot i la por que, de fet, causava la seva contemplació.
Temps fa que no em pasejo pel meu estimat Tibidabo, perquè em vaig anar fent gran i els meus fills també i vaig anar deixant de tenir, erroniament, nous motius per visitar-lo, tot i que en un altre temps va ser també el cim a superar d'algunes de les meves excursions a peu i, una mica abans, l'escenari natural que en Miquel Porter Moix va trïar per fer una pel.lícula que havíem guionat i dibuixat els nois i noies que, de ben jovenets, havíem assistit a unes sessions d'aprenentatge cinematogràfic organitzades per la casa Aixelà de Barcelona, gràcies a les quals vaig conèixer les quatre nocions tècniques sobre cinema que encara tinc ara, com allò del primer plà, el plà americà, la panoràmica, el plà general, el travelling, la vista d'ocell,....i un parell de coses més que aleshores vam fer servir per filmar aquella pel.lícula que rematava, espectacularment, el curset.
Temps fa tambè, doncs, que no em veig deformat a l'antiga Sala del Miralls que, des de l'any 2008, s'ha convertit en el MiraMiralls del Tibidabo, un nou espai, situat prop del Museu dels Autòmats, que va ser dissenyat per Dani Freixes afegint als vells miralls històrics noves alternatives contemporànies de tecnologia punta, tot creant un atractiu conjunt objectual i espaial que va merèixer el Premi FAD d'Arquitectura en la categoria d'intervencions efímeres i el corresponent Premi de l'Opinió per la seva enorme capacitat de generar màgia, il.lusió i grans dosis d'imaginació.
Entre periscopis, esferoscopis, pous de parets, pous de terra, làser i els vells miralls de tota la vida, MiraMiralls t'ofereix un recorregut màgic, de dimensió òptica, a través de 10 escenes que et permetran trobar-te, momentaniament, amb l'Alicia, acompanyant-la, una estona, en la seva meravellosa aventura vital, entre somriures enigmàtics de gats, ordres dràstiques de reines, i mil situacions fantàstiques que no oblidaràs mai més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada