Cercar en aquest blog

dijous, 10 de gener del 2013

AVE

 
Des que l'home va inventar la roda, al voltant dels 3.5000 a.C., segons fonts oficials de solvència contrastada, a Mesopotàmia, bressol de la humanitat, tot i que sembla que ja se n'havien fet servir algunes cap al 8.000 a.C. a Sumèria, les ganes de córrer han marcat el nostre camí, impulsats per l'obsessiva necessitat de guanyar temps en qualsevol de los nostres activitats d'oci i negoci, per arribar, finalment, al mateix punt de partença conceptual, del qual la roda semblava allunyar-nos radicalment, tot intentant facilitar-nos la vida arrancant-li valuosos minuts a una mort que, justament ella, tot i els seus aspectes positius, ha contribuït a sobredimensionar pels accidents que la seva excessiva velocitat ha anat provocant al llarg del temps, en espais domèstics i laborals, per terra, mar i aire, tot i la progressiva sofisticació tècnica de les màquines que la contenen com a peça bàsica del funcionament dels seus engranatge amb sistemes de seguretat que mai no resulten del tot infalibles.




 













Els camins de terra dels nostres orígens, van ser, progressivament, camins de pedra, d'asfalt, de ferro, marins, aèries o interestelars, per facilitar els nostres desplaçaments amb finalitats bèl.liques o civils, laborals o d'esbarjo, tot adaptant-se a les màquines creades en un procés d'nvenció progressiu que va començar vestint els nostres peus nus amb les sabates que facilitaven el nostre caminar, per acabar inutilitzan-los practicament, instal.lats en carros, patinets, patins, bicicletes, motos, cotxes, trens, transatlàntics, avions, naus interplanetàries o autopistes internàutiques que podem utilitzar amb la mateixa nuesa dels nostres més llunyans avantpassats, amb la velocitat accelerada del mateix pensament que va fer possible aquella primera roda que va revolucionar la nostra vida fent, del progrés, autèntica religió.





Els avenços tècncis van ser exaltats, amb especial devoció, pels futuristes, que van plasmar en els seus quadres la bellesa de la velocitat, admirats pels nous enginys que transformaven la seva vida present (1909), tot anunciant aquella hipotètica realitat futura, que hauria de revolucionar els conceptes tradicionals de l'existència coneguda fins aleshores, canviant radicalment costums i cultures, gràcies a  les màquines que dissenyaven els nous objectes, les noves ciutats i els nous homes que, habitant-les, trobaven en la velocitat la gran raó de ser del canvi i el gran referent de la seva creativitat, talment com van fer també els cubistes, incorporant la quarta dimensió temporal als seus quadres, o el mateix Duchamp, quan, en la seva etapa cubista, va pintar també la seva dona nua baixant una escala o el seu jove trist en un tren.




Molt han canviat els trens des que Duchamp pintés aquell jove trist que hi viatjava a principis del segle passat, transformant els seus aspectes formals i tècnics fins arrribar a l'alta velocitat que identifica aquest nou AVE que converteix el trajecte Barcelona-Girona en una experiència gairebé efímera, atractiva pel viatger que ha d'arribar puntual a la seva feina, però buida per a d'altres passatgers que, com, jo convertim el viatge en font de plaer contemplatiu i reflexiu, o fins i tot, laboral, donant al pròpi trajecte molt més valor que al seu objectiu final.  




Parlava dels trens de joguina ara fa quatre dies, en contex de la passada Festa dels Mags, i ara em trobo que els seus representants ens han portat un tren de veritat i d'alta velocitat, quan jo, sensible a la nova filosofia de la lentitut, com a actitut conscient de recuperació de ritmes vitals més naturals, tot i que el meu cervell funcioni sempre a la velocitat de la llum, hauria preferit sensibles millores en el servei de rodalies, per aconseguir anar de Sant Pol de Mar a Girona de manera més planera, sense les incomprensibles esperes a l'estació d'enllaç de Massanet-Maçanes, instal.lació que, d'altra banda, han "modernitzat" ultimament, carregant-se la vella, com han fet amb tantes altres estacions de la línia de la costa, malmeten el seu antic encant i restant bellesa al meu viatge habitual, abans diari, cap a la ciutat comptal.













Terra turística per excel.lència, sobta que Catalunya no hagi invertit més en aquest territori ferroviari costaner, la línia més rendible de tot el país, usada per milers de viatgers locals al llarg de tot l'any, i per molts turistes de Calella, Pineda, Santa Susanna, Malgrat o Blanes, que passen el mateix calvari que jo per arribar a Girona, objectiu cultural i lúdic per definició, obligats, a partir d'ara, a agafar el nou AVE per arribar, des de Barcelona, a la capital gironina, en una feixuga jornada de viatge d'horaris escassos, canvis d'estacions constants, enorme durada i gran sensació d'impotència i deixadesa.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada