L'efecte tafaner

 

Tot i admirar el treball dels fotoperiodistes, alguna vegada tinc la temptació de posar-los en el mateix calaix que els paparazzi de la premsa del cor, encaperrats, tot i la diferència dels seus objectius, social i polític, en el primer cas, de tons més sentimentals, en el segon, en aconseguir les imatges més impactants dels grans conflictes bèl.lics, per una banda, i de les grans intimitats dels famosos, per l'altre, en un joc professional perillós de límits ètics no del tot ben definits, que afecta tant la intimitat dels personatges fotografiats com la pròpia integritat física dels fotògrafs que, en molts casos, arrisquen la seva vida, arribant, fins i tot a pèrdre-la, portant el seu punt d'honor professional fins a les últimes conseqüencies pel suposat valor social i històric d'aquella fotografia que, finalment, els hi ha costat la vida.

Tot i que no desitgem mai, teoricament, mal a ningú, ni al nostre més estimat enemic, és l'accident dels altres el que més satisfà la nostra més morbosa atenció, provocant aquell "efecte tafaner" que es produeix, habitualment, a les carreteres i autopistes, quan els conductors fan l'impossible per observar, de ben a prop, els efectes de qualsevol topada, per tenir la imatge més nítida de les restes de ferralla, dels cossos trencats o dels que, ja morts, encara no han estat coberts pel màgic llençol blanc que sempre apareix com sortit del no res, per tapar, pudorosament, els rostres dels cadàvers que després veiem, impunement, a les fotografies que es publiquen a la premsa, reflectint una realitat sagnant, similar a la dels grans conflictes bèl.lics d'arreu, que, més que trasbalsar, practicament, les nostres consciències, es limiten a alimentar la part més fosca de la nostra sensibilitat més primària.

Insensibilitzats pel bombardeig constant d'aquest tipus d'imatges, és només l"efecte tafaner" el que ens anima a mirar-les tantes vegades com les puguin arribar a repetir, en imatges estàtiques o en les que rebem, ben animades, a traves dels mitjans audiovisuals o de les xarxes socials, servides, tant pels professionals, com per qualsevol ciutadà anònim que, mòbil en mà, com si fos un apèndix natural del seu cos o com si fos, talment, la seva pròpia mirada, capta els estralls de l'accident, natural o artificial, d'un enfrontament armat, d'una pallissa, espontània o provocada, d'una agressió sexual o de qualsevol situació anòmala que pugui trencar el fil rutinari de la vida per convertir-se, a la llarga, i tot i la seva virulència, en una anècdota més, oferta, amb tots els pèls i senyals, al món per aquestes il.limitades autopistes de la comunicació virtual contemporània, que tot i els seus evidents aspectes positius pot arribar a ser, com bé saps, altament perillosa.

De la mateixa manera que, com a bons voyeurs, observem, des de la nostra finestra indiscreta, el món proper, xafarers eterns de la vida dels altres per acabar de donar sentit a la nostra, aprofitem també qualsevol altre canal per ampliar aquest malentès coneixement de la realitat, que només és satisfacció d'aquells foscos instints primordials que la civilització, tot i les normes de conducta imposades, no ha pogut eliminar mai del tot, entre d'altres raons per culpa la pròpia sensibilitat dels qui han de decidir quines imatges poden ser servides al poble, tot calibrant els seus efectes, establint els mateixos límits a una suposada llibertat d'expressió que, eticament, els hauria de tenir, de la mateixa manera que, com a pares, tenim el dret i l'obligació de conduir la mirada dels nostres fills cap a l'autèntic coneixement de la vida, tot i les pressions ambientals que, sovint, aborten tant noble iniciativa.

Saturats per la crueltat que el món contemporani ens ofereix, a través dels diversos mitjans de comunicació, hem arribat a crear una nova estètica de l'accident, de la mort, de la fam, de la guerra i de la sang, que ens allunya progressivament d'un rerafons ètic que ens hauria de movilitzar, realment, per aconseguir que cap altre fotoperiodista pogués obtenir mai  més imatges semblants, per les quals, finalment, resulta sovint premiat, i, normalment, quan més dura és la imatge que ha près, per exemple, d'aquell infant famolenc, d'aquella noia violada, d'aquell guerriller masacrat, d'aquella prostitura assassinada, d'aquell nen maltractat, i de tantes altres víctimes de la violència d'aquest món, que nosaltres contemplem, tot i la tristesa que ens provoquen, portats, malaltissament, per aquest "efecte tafaner" que mou el món.