Cercar en aquest blog

diumenge, 17 de febrer del 2013

Guillermo Martí Ceballos

Tot i la possible existència de certs elements que puguin fer pensar que una pintura és bona o no, d'acord amb la lleugera afirmació que, al marge dels temes, dels estils i de les tendències, només hi ha pintura bona o dolenta, jo tinc la sensació que, en realitat, només hi ha pintura honesta o no, en connexió directa amb l'actitut personal de l'artista que fa sempre allò que sent i necessita per expressar emocions sinceres en espais de plasticitat de dimensions ètiques i estètiques connectades directament, a favor o en contra, amb les característiques culturals, i per tant també tècniques, de la seva època.





Partint de la base que la pintura és un acte masturbatori, com va definir-la el pintor Eduard Arranz-Bravo en el trancurs d'una entrevista que li faig fer a Catalunya Ràdio, amb gran sorpresa per part meva, per la contundència d'una paraula que, en definitiva, volia explicar, senzillament, que es tractava d'una acció de satisfacció personal immediata, quan la realitzaves partint dels teus propis impulsos i no de la possible dependència dels seus aspectes mercantils més comercials, ni del vist i plau d'altres mirades, l'artista ha de seguir les seves pròpies directrius, a partir d'una determinada filosofia de vida i d'acord amb uns objectius que poden coincidir, o no, amb els que la moda del moment, sempre circumstancial, determina, tot convertint aquell senzill acte masturbatori en espectacle públic mediatitzat, amb perilloses connexions amb polítiques culturals que institucionalitzen l'emoció, coharten la llibertat, capitalitzen el sentiment i dirigeixen, fins i tot, la mirada dels altres i, quan es planteja, l'objectiu de les seves possibles inversions en art com a col.leccionistes dirigits per assessors que també responen a les llei del mercat i no tant a les de la pura creació artística.





De la mateixa manera que som allò que llegim, però que llegim segons allò que som, també som allò que mirem, pero mirem, també, segons allò que som, seleccionant, de manera progressiva, allò que ens interessa mirar perquè encaixa millor amb una sensibilitat existencial que hem anat perfilant a ullades emocionals al llarg de la nostra vida i d'acord, també, com a artistes, amb les nostres aptituts naturals i amb tot allò que es despren de la nostra posterior formació humanista i tècnica, per oferir al cos social un producte final d'utilitat diversa, des del plaer de la pura contemplació al d'un possible compromís polític de continguts revolucionaris, que, a la llarga, són més productes de consum massificable que autèntiques manifestacions d'esperits lliures de qualsevol sospita d'interessos partidistes, que ens allunyen del caràcter essencialment independent de l'art.


Guillermo Martí Ceballos forma part d'aquest grup d'artistes que estimen la pintura des de la seva pròpia autenticitat, mantenint-se fidel a l'essència d'un gest creatiu que implica les tradicionals teles, els olis i els pinzells, i la mirada renovada cap a una realitat, natural, urbana o humana, que ofereix, ara, com ha fet des de l'orígen de la vida, permanents estímuls per a una acció pictòrica que els aprofita, sense copiar-los, tot seguint les reflexions de Paul Gauguin, quan deia que l'artista no ha de copiar la natura, sinó que, prenent-ne els seus elements, n'ha de crear una de nova, com fa en Guillermo tot seguint l'estela de les fantàstiques avantguardes del segle XX, amb especial atenció pels rastres de l'expressionisme alemany i del fauvisme francès, per construïr el seu artifici pictòric des del color fins a la forma final, amb el desig de transmetre l'harmonia universal i la bellesa que ell ha sabut trobar, mirada a mirada, en paisatges naturals isolats, en àmbits urbans concorreguts, o en els rostres humans, sobretot femenins, on demosta tant la seva habilitat tècnica com la seva capacitat emocional i imaginativa.






Guillermo Martí Ceballos ha ocupat virtualment el meu blog d'avui perquè també ocuparà, en la seva dimensió real i en la de les seves obres, els espais expositius de la Galeria Tuset de Barcelona, des del dimarts que ve, 19 de febrer (inauguració a les 7 del vespre) fins al 23 de març, tot demostrant, de manera palpable, la seva pròpia existència i la d'una pintura que, per a uns quants, és ben certa, per a d'altres, sembla que ja no existeixi, i que, per a uns quants més, no hauria ni d'existir.





2 comentaris:

  1. "...som allò que mirem, pero mirem, també, segons allò que som...", escrius més amunt; en aquesta línia, intento reivindicar de manera simultània i paral·lela llibertat d'expressió i llibertat d'impressió.
    Per cert, que no sé si t'ha arribat notícia de l'exposició que tinc al Centre Cultural de Granollers, olor corporal.23.
    T'envio un enllaç:
    http://mollersofia.blogspot.com.es/2013/02/exposicion-olor-corporal23-la.html

    ResponElimina
  2. He vist tard el teu comentari. Ara miraré també l'enllaç que m'envies. Salut i sort!

    ResponElimina