Cercar en aquest blog

dilluns, 8 d’abril del 2013

Bigas Luna

La mort de Bigas Luna m'ha recordat el petit trocet de vida que vam compartir l'any 1999 quan el vaig entrevistar amb motiu de la seva exposició pictòrica "Cares de l'ànima" a la Galeria Metropolitana de Barcelona, gràcies a la qual vaig poder descobrir la seva cara més oculta i intimista, la menys pública i personal, la més sincera i profunda, la menys habitual i, també, la menys comercial, comparada, naturalment, amb la que s'amagava rere les seves pel.lícules, tot i el seu caràcter sempre creatiu, de brillant i hedonista simbolisme vitalista.







Les "Cares de l'ànima", que Bigas Luna dibuixava habitualment tot il.lustrant les cartes quen enviava a amics i famíliars com a collages de papers, fragments de branques i fulles, i trocets d'objectes del seu propi us personal, mostraven, des de la seva pròpia intimitat, la seva visió plàstica d'una possible ànima humana i, evidentment, de la nostra part més espiritual paral.lela a la nostra dimensió més tendre, ingènua i, d'alguna manera, infantil, lluny de la contaminació que la vida comporta al llarg de les diverses etapes del nostre suposat creixement.


A l'exposició, al costat d'aquests particulars rostres de l'ànima que formaven un gran mural que en contenia 700 de petit format, Bigas Luna hi mostrava també algunes peces pertanyents a les dues sèries "Anfang" (el principi, en alemany) i "Allatrice" (donar el pit, en italià)

A "Anfang" s'hi fusionava la seva part més íntima i la més pública, ja que es tractava d'unes pintures fetes sobre les seves notes de rodatge, previament enllaçades amb agülles, fins a crear llenços de format mitjà, que traslladava facilment d'un plató a l'altre, fins a convertir-los, acabada la filmació, en objectes d'art, tot i el seu contingut funcional primer com a autèntiques anotacions pràctiques que contenien, amb grafisme personal, els secrets de les seves pel.lícules.


"Allatrice" contenia les imatges, amarades de simbolismes materno/sexuals, que Bigas Luna tenia dels pits femenins que, quan era petit, creia que estaven , fos quina fos la circumstància de les dones que veia, sempre plens de llet, com bé va mostrar, amb surrealista evidència, en algunes de les seves pel.lícules i, de manera especialment significativa, a "La teta i la lluna".

En el context d'aquella entrevista vaig preguntar a Bigas Luna que per quins motius el títol definitiu d'aquesta pel.lícula va ser "La teta i la lluna" i no "El cony i la lluna" com ell havia pensat en primer lloc i, tot i que ara no recordo exactament la seva resposta, si que recordo que la meva pregunta va ser motiu de comentari a l'APM de Catalunya Ràdio, com a exemple de periodisme valent i sense pèls a la llengua, tot i que del cony no en van dir res.


El meu sentit record per a Bigas Luna des del més profund de la meva ànima dibuixada, que ara, és la seva.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada