Cercar en aquest blog

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Pablo Palazuelo

No va ser una conversa fàcil, com tantes de les altres que havia mantingut a Catalunya Ràdio, en clau professional, amb grans artistes de pretigi i camí consolidat, com la que ara em plau recordar amb Pablo Palazuelo (Madrid, 6 d'octubre de 1915 - Galapagar, Madrid, 3 d'octubre de 2007), a qui vaig entrevistar amb motiu d'una de les seves exposicions a la Galeria Maeght de Barcelona, l'espai de la ciutat que acollia habitualment la seva pintura de perfils abstractes idealistes, nascuda en els moviments post-impressionistes, amb el minimalisme com a expressió més súblim, hereva de certs corrents esotèrics, cabalistics, o de filosofia i pensament oriental, però també, tot i que pugui semblar contradictori, de la matemàtica, de la física i de la reflexió científica.


Palazuelo, que creia que l'art era, basicament, un camí per donar sortida als problemes humans, s'hi va dedicar, en còs i ànima, per mitjà de la pintura, del gravat i de l'escultura, amb la influència constructiva de l'arquitectura, com a referent constant d'un món professional quer va marcar els inicis d'una carrera que després va ser unicament artística, amb la voluntat de descobrir noves formes, que no d'inventar-les, susceptibles de satisfer les seves emocions, tot i l'aparent fredor d'unes composicions, gairebé sígniques, que van nodrir tota una obra marcada per la tensió inherent a l'acte creatiu de característiques compulsives que el van identificar sempre.


Tot i que la conversa radiofònica no va ser fàcil, tenint en compte l'essencialitat del món creatiu de Palazuelo, aliè a qualsevol anècdota humana de contingus banals, i allunyat de qualsevol temàtica pictòrica identificable formalment, tant ell com jo vam sortir contents de l'experiència compartida, i encara que no el vaig poder conèixer fisicament, perquè vam parlar per telèfon, conservo un bonic record del personatge, i aprecio especialment, sobretot per la seva perfecció formal i coherencia conceptual, el seu univers creatiu que, al marge de la seva consistència plàstica, tenia, també, connexió directa, per grafia i distribució sígnica sobre la tela, amb la música i la poesia.

1 comentari:

  1. Claudi, em va fascinar el dia que Palazuelo va dir: "El arte es un excremento." Si hi pensem llargament, veurem que al final d'un procés en queda l'essència. En fi, et regalo la frase.

    ResponElimina