Nicomedes Méndez, el butxí més famós de Barcelona

 

Nicomedes Méndez (Haro, La Rioja, 16 setembre 1842-Barcelona, 27 octubre 1912) ha passat a la història com el butxí més famós de Barcelona, treballant com a titular de l'Audiència d'aquesta ciutat, i de suplent a les de València i Saragossa, en una activitat que feia amb autèntica vocació, efectivitat , pulcritut, gran consciència social, i implicació tècnica en la creació d'una versió catalana del "garrote vil" que incorporava un punxó que, perforant el bulb raquidi, assegurava la mort immediata del condemnat a mort, que, sovint, havia de ser rematat, de mala manera, quan els efectes del  cargol del "garrote vil" tradicional no resultaven prou definitius.

En Nicomedes, sabater de professió, com tants altres botxins del segle XIX, era un home polit, cordial i de caracter afable que, en el seu temps lliure, entre la sabateria i el cadafal, es dedicava a cuidar les seves gallines i a criar canaris, com feia també el botxí francès Adolphe Deibler, que era, pel que sembla, exemple a seguir en aquesta particular professió de botxí que en Nicomedes considerava com a molt noble i, també ben exemplar, perquè, normalment, entenia que el condemnat mereixia ser executat per la gravetat dels seus crims, en tenebrosa cerimònia pública, al Pati dels Corders, que contemplava una gran multitut de gent, amb famílies senceres, que aprofitaven el moment exacte de l'execució per bufetejar els fills perquè recordessin bé les terribles conseqüencies de la vida dels bergants.

Nicomedes Mendéz, que té, en el seu historial professional com a botxí, de 50 a 80 morts, és el personatge en el qual es va inspirar Vicente Blasco Ibáñez per perfilar el Nicomedes Terruño, protagonista del seu conte "Un funcionario", de la mateixa manera que Toni Orensanz va fer la recreació literària de la història real de dos criminals executats per Méndez en el seu conte "El falsari", i el va convertir també en el protagonista de l'obra de teatre "Nicomedes, el verdugo diligente", i, encara, el pintor Ramon Casas, va reproduïr l'ambient multitudinari de l'execució pública d'Aniceto Peinador, amb Nicomedes Méndez al costat del cadafal, en el quadre "El garrote vil" que va ser mostrat a l'Exposició de Madrid, i adquirit, posteriorment, i amb el títol canviat per el de "Pena capital", per el Museo de Arte Moderno.

La història personal de Nicomedes Méndez va intimament lligada a la de la ciutat de Barcelona, com a reflex de la moral social del segle XIX, i com a testimoni directe de la creació i posterior evolució del barri del Paral.lel, on, en Nicomedes, inspirat en les barraques de fira que s'hi instal.laven, en el que aleshores eren encara descampats, de manera primer temporal i després ja permanent, va pretendre crear un particular "Palau de les execucions", de filosofia similar a la de les barraques de monstres i de figures de cera, on volia mostrar, també amb figures de cera, tot el procés de les execucions al "garrote vil" que ja havien deixat de ser públiques, per continuar educant, en la distància curta, a pares i fills, en els bons costums socials.

En Nicomedes, que ja jubilat, passejava, alcoholitzat i sense Palau, pels carrers del Paral.lel explicant anècdotes sucoses de criminals i execucions varies, va tenir una vida personal tràgica, ja que va perdre aviat la seva muller, Alejandra Amor, i després, progressivament, la seva filla, que es va suïcidar desesperada perquè el seu nòvio la va deixar quan va saber la professió del seu pare, i, més tard, el seu fill, que primer va ser a punt de ser condemnat a mort ( executat a "garrote vil" pel propi pare) per un incident amb la Guardia Civil, i que va ser trobat, temps després, mort en una baralla.

Santiago Salvador, l'anarquista que va llançar dues bombes al Liceu de Barcelona, va tenir el trist honor de ser el primer executat per Nicomedes Méndez amb al seva nova versió catalana del garrote vil, i despés de la pròpia mort del famós botxí, als 70 anys, van ser molts els metges que van voler cobrir la seva vacant, desplaçant els sabaters, que, tradicionalment, nodrien aquesta, sortosament desapareguda, en les societats contemporànies més evolucionades, tenebrosa figura del botxí.