La Quarta Porta del Laberint de la Mar

LA QUARTA PORTA

En veure la dona va somriure..... Després va riure, fort, molt fort, volia que cada cèl·lula del seu cos s’adonés que estava rient!

En sentir-ho riure, la dona deixà l’escombra i anà a fer-li un petó..... Se’l va mirar somrient i li va dir: “Estic contenta de veure’t, m’agrada que hagis tornat!!”.

Van seure al terra i van parlar:

Home: Com vas aconseguir aquesta feina?

Dona: Vaig posar un anunci al diari..... un parell de dies més tard la bruixa va venir a veure’m.

Home: I et va dir que era una bruixa?

Dona: Sí.

Home: I tot i així, vas acceptar la feina?

Dona: Tant m’era què o qui fos..... necessitava la feina!

Mentre parlaven les portes s’obrien i es tancaven. Hi havia persones que entraven i persones que sortien. Saludaven. Alguns seien al terra i miraven les portes. D’altres parlaven entre ells. Uns altres menjaven, o dormien. Una nena, d’uns dotze anys, va creuar la sala i va travessar la porta número cinc; en fer-ho li va caure una cosa de la butxaca, no se’n va adonar. L’home es va aixecar i va anar cap a la porta, va recollir l’objecte del terra i va veure que era un clip del cabell..... La va cridar: “Ei!. Escolta!. Que t’ha caigut un clip!” La nena no el va sentir i va seguir cap endavant.

La dona va dir: “Es diu Carla”. Aleshores la va seguir: “Carla, que t’ha caigut el clip”. La nena es va girar:

Carla: Gràcies!!

Home: Què fas al laberint?

Carla: Què hi fas tu?

Home: Jo he preguntat primer.

Carla: Ja sé que has preguntat primer..... i?

Home: No sé..... 

 Carla: Què fas al laberint?

Home: Què hi fas tu?

Carla: Tu has preguntat primer.

Home: Sí! Primer jo he preguntat primer..... i, després, tu has preguntat primer.....

Carla: Molt bé, així dons, si hi ha algú que vulgui respondre, que respongui..... i sinó, que no respongui ningú..... D’acord?

Home: D’acord!

Darrere de la porta número cinc hi havia una casa: Per a l’home hi havia una casa..... per a la nena també:

Carla: Benvingut a casa meva!

Home: Gràcies!..... Així, tu vius aquí?

Carla: Sí.

Home: On és la teva família?

Carla: Vols dir el meu avi?

Home: No ho sé..... vius amb el teu avi?

Carla: Em sembla que sí.

Home: Et sembla?.....

Carla: Bé, vivint en la mateixa casa..... però fa temps que no el veig.

Home: Però aquesta casa no és massa gran..... més aviat, és molt petita.

Carla: És molt petita..... i molt pobre..... és tan pobre que ni tan sols venen ratolins..... perquè no hi ha res per menjar.....

Home: Ratolins?

Carla: Sí..... el meu avi sempre deia això..... Però un dia, quan jo tenia quatre anys, al veí de davant, que en tenia sis, li va caure una dent, la va deixar sota el coixí i un ratolí se la va endur i, a canvi, li va deixar dues xocolatines i un raspallet per a les dents.....

Aleshores vaig saber que hi havia un ratolí que no anava a les cases a menjar, sinó a deixar coses..... Érem pobres, feia un parell de dies que només menjàvem pa dur..... vaig pensar que seria una sorpresa per a l’avi, que es posaria content..... però no va ser així.

Home: Quina era la sorpresa?

Carla: Vaig pensar que si posava sota el coixí la dentadura postissa del meu avi el ratolí ens portaria moltes coses..... Una nit, mentre ell dormia, vaig agafar la dentadura i la vaig posar sota el coixí..... A l’endemà hi havia moltes coses sota el coixí..... però no hi havia la dentadura, i l’avi es va enfadar..... em va renyar.

Home: Però no ho entenc..... això del ratolí.....

Carla: Sí, ja sé que el ratolí no existeix, però aleshores no ho sabia..... El meu avi va estar molt de temps sense dents..... Jo patia cada vegada que el veia menjar així..... encara que ell no va tornar a treure el tema..... semblava que l’hagués oblidat..... Un dia vaig obrir un calaix i vaig trobar la dentadura..... Em vaig enfadar molt amb el meu avi..... em va renyar per una cosa que no havia passat: El ratolí no s’havia endut la dentadura..... Em vaig enfadar molt..... havia patit dia rere dia.....

Home: Què et va dir el teu avi?

Carla: Que què em va dir?..... em va dir que per què no li havia dit que patia..... Em va agafar la mà – sempre m’agafava la mà quan havien de tractar un tema important – però jo la vaig treure i li vaig dir que no el volia tornar a veure..... Estava molt enfadada!.....

Home: I no vas deixar que t’expliqués els seus motius?

Carla: Motius?..... quins motius podia tenir per a fer una cosa així?

Home: No sé..... És possible que no volgués trencar el teu món infantil..... la màgia del teu món..... Eres molt petita per a perdre les il·lusions!

Carla: Vols dir que per a ell era més important la meva felicitat que la seva dentadura?

Home: Segurament.....

Carla: Per què?

Home: No n’estic massa segur..... però, potser, perquè l’únic compromís que realment és per a tota la vida són els fills..... T’agradi o no allò que fan, has d’estar..... vull dir, vols estar..... et necessiten o no.

Carla: Però jo no sóc la seva filla.

Home: No sé què ha passat amb els teus pares..... però per la teva història em sembla que només vius amb ell, oi?

Carla: sí.

Home: Així, en algun moment, ell et va acceptar com a filla, va acceptar el compromís.....

Carla: Per a tota la vida?..... Suposo que és per això que, encara que no el veig, em segueix cuidant: La taula parada, el foc encès, els contes a prop del llit.....

La nena va agafar el clip i se’l va posar: “Aquest clip me’l va portar el ratolí..... l’avi sempre me’l feia posar a l’hora de menjar o de llegir, perquè amb els cabells als ulls no es podien fer bé aquestes coses..... i perquè amb ell estava molt maca.....”

La nena es va mirar al mirall, es va col·locar bé el clip i va dir:

Carla: Avi, és l’hora de sopar!

Avi: Doncs va, vés parant taula – i mirant a l’home va dir – Vostè es queda a sopar?

Home: No, gràcies, em sembla que ara vull marxar..... ja vindré un altre dia.

Carla: Demà?

Home: Perfecte!..... Apa!. Fins demà!

 Abans de creuar la porta va sentir:

Avi: Carla, estàs molt guapa amb aquest clip!

Carla: Gràcies! Tu també estàs molt maco amb les teves dents!

Avi: Gràcies! Bon profit!

Quan va arribar a la sala no hi havia ningú, així que va aprofitar per dormir una estona..... Es trobava bé: Havia marxat perquè volia marxar i, al dia següent, tornaria perquè volia tornar!

http://mar-por-mar.blogspot.com.es/