L'últim lapó

 

Passats Reis, m'autoregalo, per primera vegada des de feia una pila d'anys, el llibre "L'últim  lapó", atret, primer pel títol i la imatge de portada, i, immediatament després, per la breu ressenya que l'acompanya, que em fa entendre que entraré en un món fantàstic que, en clau de novel.la negra, tot i el blanc de la neu del territori on es desenvolupa la trama, m'ajudarà a retrobar-me amb una cultura lapona que és una mica meva per les arrels ètniques que, per línia paterna, té la mare dels meus fills, emparentada naturalment amb la comunitat lapona corresponent a Suècia.

A Kautokeino, un poble sami enmig de la tundra, la gent espera amb entusiasme l'arribada d'un tambor sami recentment retrobat per un vell explorador francès. Antigament, els tambors eren els instruments que permetien als xamans comunicar-se amb la mort. El retorn del tambor és tot un esdeveniment, i quan, de sobte, desapareix, les tensions creixen i les sospites apunten en diverses direccions. Entre els sospitosos hi ha els ultradretans que menyspreen les reivindicacions del poble sami i els fonamentalistes laestadians que s'oposen a un resorgiment de l'antiga religió sami. Pocs dies després del robatori, un criador de rens apareix assassinat, amb les orelles tallades. 

Tot i que el terme "lapó" té connexions despectives per als propis representants d'aquesta cultura, que prefereixen ser coneguts pels nom de "samis", ja que ocupen la regió o àrea de Sápmi, distribuïts per les terres del nord de Noruega, Suècia, Finlàndia, i Rússia, el llibre manté aquest nom de "lapó" en el seu títol, perquè, segurament, resulta més conegut, popularment que el de "sami", de la mateixa manera que si parlem dels esquimals, tot i ser també nom despectiu, ens entenem més que si parlem dels "inuït", el terme que els definiria de manera més justa.

Som davant de la primera novel.la del periodista i escriptor Olivier Truc, el corresponsal francès de "Le Monde" ens els Països Bàltics, que fa 20 anys, quan va anar a cobrir les eleccions al parlament sami suec, va preguntar a una noia que de què anava tot allò, i la noia, amb qui després s'hi casaria, li va explicar curioses històries relacionades amb picabaralles entre pastors samis, pel control dels ramats de rens, que són presents, de manera especialment significativa, en la construcció de la densa trama literària de "L'últim lapó".

La novel.la , més enllà de la seva dinàmica policial, recupera la complicada relació entre els samis, els autèntics primers pobladors escandinaus, i els regnes posteriors, noruecs, suecs, i finlandesos, que van ocupar les seves terres, amb habitants inclosos, a partir del segle XVII, per establir, a partir del XIX, una  condició d'ètnia inferior que encara enfosequeix la vida dels 70.000 samis actuals que, en molts casos, amaguen la seva autèntica nacionalitat per evitar conflictes polítics amb els partits ultradretans, de perfil racista, que els han tingut sempre en el punt de mira dels seus atacs xenòfobs.

Centrats, tradicionalment, en la ramaderia de rens, tot i que ara només s'hi dedica un 10% de la seva població actual, els samis han estat sempre animistes i xamànics, i les seves creences, lligades profundament a la seva realitat natural, es troben concentrades en els mítics tambors xamànics, que connecten vida i mort, i expliquen la realitat passada i futura de persones, animals i coses, com podràs comprovar si llegeixes "L'últim lapó", i mires d'entendre el significat de la grafia ancestral que il.lustra un d'aquests tambors que té molt a veure amb l'essència de la novel.la, i que complica molt la vida dels dos membres de la Policia de Rens encarregats de cas tan particular, alhora que fa més engrescadora la seva lectura.

Com a curiositat lingüística acabo dient-te que els samis tenen 400 paraules per identificar la veu "ren", i que, tot i el caràcter minoritàri de la seva llengua, han donat al món la paraula "tundra", la que identifica el territori glaçat de "L'últim lapó".