dibuixos claudi |
Fem memòria
Miraré d’anar al gra i fer-ho fàcil. Si tanca
una llibreria, ens lamentem. I és un negoci privat. Si tanca una fàbrica, ens lamentem, perquè,
representa una pèrdua, ens agradi o no el producte o la manera dels “jefes”.
Tanca la Fundació Godia i? Conec el que en diem Fundació Godia, una mica perquè quan vaig passar de l’etapa
universitària a la laboral, ja en vaig sentir a parlar. I un cop al diari, ja de
col·laborador de cultura, només començar ja hi va haver la primera exposició de
l’entitat, dedicada a la col·lecció Samaranch. Parlem de la tardor del
2001. Des d’aleshores vaig anar a les
rodes de premsa i posteriorment he visitat algunes exposicions. I també, tant
al diari, com des d’aquest blog, he tingut ocasió de fer dues entrevistes a qui
va ser directora de la fundació, Sara Puig. Tant des del diari, com des del
blog, la meva tasca sempre ha estat ocupar-me dels afers estrictament
artístics. Però també he estat al cas de la manera de muntar les exposicions i
la diplomàcia entre museus, comissaris, etc. Això és el que m’interessa i el
què estrictament em cal per fer un article d’art. Atenció que he dedicat a
tothom. I en el cas de la Fundació Godia, sincerament i per resumir… recordo la
sensació d’incognita, com de nen amb el tió, de trucar a la porta del primer
pis de la seu del carrer València i
esperar que obrissin. Cada cop les exposicions o eren de temes innovadors, desconeguts.
Punts de vista diferents. O hi havia
peces engrescadores, de qualsevol gènere. L’equip ho feia amb gust i ganes.
Aquesta era la impressió i l’observació que anava fent i amb les entrevistes volia confirmar
les expectatives i també les seves intencions futures. D’alguna manera, amb la idea de que el seu
projecte anava creixent i que podria ser interessant saber per on volien anar,
com a visió museística o cultural. L’última exposició de la Godia revisava la
relació de Rusiñol amb El Greco. No hi havia anat mai, però feia anys que feien
uns cursos d’història de l’art molt xulos, amb col·laboració amb els Amigos del
Museo del Prado. I també les conferències de Memòria de museus.
La vida continua
Totes les altres coses que s’han dit -en els emails o que ja sentiem dir-, o el
passat familiar, tot això no ha estat mai un fre. Ja que ni era aquesta la meva
tasca, ni crec que em pertoqui anar posant el dit a l’ull de gent que no conec
de res. No em pertoca a mi jutjar. El blog i les contribucions al diari eren d’art.
I per això crec, que la presencia d’aquesta fundació –i després l’aparició de les
altres-, va com ajudar a establir una dinàmica
expositiva molt engrescadora a Barcelona -i també a Girona: algú recorda la Fontana
d’Or de la Caixa de Girona?-. I d’alguna manera, com una espècie de sana competència, de veure qui feia una
exposició més bona o més ben muntada. Tot és una opinió personal, evidentment.
Però seguint aquest raonament, crec que el tancament de la Fundació Godia, és
com una escapçada salvatge i empobridora per a la cultura, al menys pel què
respecta a Barcelona. No obstant, també és veritat, que hi ha molts altres
museus i institucions, a Barcelona i a Catalunya, amb ganes de fer les coses bé
i amb qualitat i salut. Per tant, com en d’altres galeries o institucions culturals
que ja no hi són, potser d’aquí un any ja ni ens en enrecordarem de l’entitat perduda
de la casassa del carrer Diputació (excepte
pels catàlegs). La vida continua.
http://aleixmataro.blogspot.com.es/2015/04/conclusio.html?m=1
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada