Primer dia d'estiu 2011 a Mykonos

Tot i que, per edat i intensitat, són molts els estius de la meva ja considerable vida, si haig de triar alguna imatge que resumeixi el significat d'aquest temps d'estiu que en la seva realitat del 2011 comença oficialment avui mateix, no pot ser cap altra que la que correspon a l'illa grega de Mykonos, o Mikonos o, encara, Miconos, que vaig tenir la sort de conèixer, per atzar, en un viatge breu i en solitari quan tenia 20 anys, més o menys cap al 1971, si no recordo malament, i si ho recordo malament, tant se val, perquè, cronologies al marge, l'important és el record viscut i interioritzat de tan fantàstica experiència, sense fotos!

I no és que recordi l'illa de Mykonos perquè la vaig conèixer en aquell viatge, sinó que les vivències emocionals d'aquella experiència iniciàtica, són sempre presents en el meu esperit i m'han ajudat, com tantes altres, a ser com sóc en aquests moments, en aquest camí d'acumulació estratificada de moments viscuts, sobre els quals vaig construint la meva pròpia  identitat, abans, ara i sempre.

En aquell temps, estimats germans i germanes, mentre esperava a Atenes el visat per poder entrar a Israel, objectiu primer del meu viatge, vaig sentir la veu d'Apolo que m'indicava el camí cap aquesta fantàstica illa de Mykonos, amb la seva blanca i estreta arquitectura, el seu esclat floral, les seves pures esglesietes, els seus molins majestuosos, el seu mític pelicà Petrus, les seves blanques i nítides platges, i tantes connotacions històriques i estètiques que la convertien en l'illa més famosa de les Cíclades i de tot l'univers grec.

Vestit amb una simple camisola grega, pantalons curts i sandàlies, amb un sac de dormir penjant a l'esquerra i un petit sarró grec a la dreta i, com sempre, escàs de recursos econòmics, després de la primera grata impressió del poble de Mykonos, vaig travessar, caminant sol i sota el brillant sol grec, tota l'illa, seguint a l'atzar, sense mapes, àrids camins empedrats que, finalment, em van portar, diligents, cap a la platja Paradise, espectacular platja nudista on vaig tenir, justament, la meva primera tímida experiència de bany en tota la nuesa del meu cos adolsecent, i on vaig fer nit, amb les estrelles com a únic sostre, la remor del mar com a fons sonor, i les meves vivències del moment com a coixí emocional, al costat dels meus records d'un passat, encara curt, i dels meus desitjos d'un futur, suposadament més llarg. 

En aquests moments, en aquell futur alsehores només intuït que ara ja és present cert, revisc les emocions trobades a l'illa de Mykonos, l'illa de la llum que dèu el seu nom a Mykono, fill del lluminós Apolo, i que, pel que sembla, va il.luminar també una part del meu camí de vida, ajudant-me a arribar fins a on sóc ara, en un punt més del meu recorregut cap a un paradís etern tan senzill i natural com el que vaig trobar a la platja Paradise d'aquesta illa de Mykonos, que he triat avui per celebrar el començament d'un nou estiu que voldria, per a mi i per a tu, que fos tan especial com aquell que jo vaig tenir la sort de viure l'any 1971 al costat d'en Petrus.

http://www.grecotour.com/mykonos/