Els interessos polítics es van confondre amb els creatius, pictòrics i literàris, al llarg de tota la vida de l'italià Carlo Levi, un home marcat politicament per família esquerrana, professionalment pels estudis de medicina i, vocacionalment, primer per la pintura i deprés per la literatura.
Carlo Levi (Torí, 29 novembre 1902- Roma, 4 gener 1975) va abandonar els estudis de medicina per dedicar-se a pintar, a l'hora que desenvolupava, paral.lelament, la seva tendència política d'esquerres d'un anti-feixisme visceral que també impregnaria la seva obra de creació plàstica, allunyada de la línia de l'art oficial, com la dels altres membres dels grups artístics en què va participar, o com el del grup "Els sis pintors de Torí", que va fundar.
Col.laborador habitual de la revista "Giustizia e Liberta", Levi, va ser condemnat aviat per desafecció al regim, i confinat, successivament, en dos petits pobles de la província de Matera, a Lucania, on va descobrir, en la pròpia pell, els problemes del sud del país, en un entorn de camperols que vivíen en la més absoluta misèria, castigats per malalties, com la malària, que causaven vertaders estralls.
En aquest context, Carlo Levi, recupera la pràctica de la medicina, fins que l'ha d'abandonar per la pressió dels metges oficials de la zona, gelosos de la bona tasca mèdica que feia en Carlo que, d'altra banda, aprofitava també aquella experiència vital per fer les seves millors pintures, allunyades, tematicament, de la primera experiència pictòrica torinesa, més lírica, i de certes experimentacions impressionistes, que el nou realisme nascut a Lucania, superava.
Tot i ser alliberat d'aquesta condemna, Carlo Levi, hauria de passar encara un parell d'anys (1943 i 1944) amagat en una petita vivenda romana per evitar ser deportat pels nazis per la seva condició de jueu, temps que va aprofitar per escriure la que, finalment, seria la seva millor novel.la "Crist es va aturar a Èboli".
El camí expositiu de Carlo Levi va començar amb una individual a Torí, l'any 1923, seguida, gairebé 10 anys després, per la primera exposició individual que també va fer a París, ciutat en què va fer diverses estades, i per la seva presència habitual a la Biennal de Venècia, com a testimonis evidents de la bona acceptació de tot un treball creatiu que avui sotmeto, lliurement, a la teva consideració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada