El dia 19 d'octubre de 1943 moria en el sanatori mental de Montdevergues, oblidada del món per decisió de la família, la gran escultora francesa Camille Claudel, germana del poeta, dramaturg i diplomàtic Paul Claudel, un dels membres de l'entorn familiar que menys va escoltar la seva germana quan, ja recuperada de les seves crisis nervioses, provocades per profunds desenganys amorosos, li suplicava que la deixessin abandonar el sanatori, on, finalment, hi va viure tancada els últims 30 anys d'una vida que havia començat, plena d'encants, el dia 8 de desembre de 1864.
Ja de ben petita, Camille Claudel, va demostrar les seves habilitats escultòriques, reproduïnt, amb fang i molta gràcia, els rostres de la gent que l'envoltava, com el d'aquest germà, Paul, que després li va girar l'esquena, o el de la seva serventa, Hélène.
Conscient de les seves possibilitats artístiques com a escultora, la Camille, es va trsalladar a París, on, poc després d'arribar-hi, l'any 1883, va conèixer l'escultor Auguste Rodin, amb qui va començar a col.laborar immediatament, participant en alguns treballs del mestre, com el monumental grup escultòric "Les portes de l'infern".
Títol premonitori, perquè, les vertaderes portes de l'infern es van obrir per a Camille Claudel, quan desesperada per la dolorosa relació amorosa que va mantenir amb Rodin, del qual en va ser també model i musa inspiradora, va començar a patir crisis nervioses, entre altres coses perquè, tot i compartir amb l'ecultor moltes complicitats que els enriquïen mutuament, mai no va aconseguir casar-se amb l'Auguste, lligat sentimentalment a una altra dona, Rose Beuret, el personatge que, transformat en una mena d'àngel negre o bruixa fosca, s'emporta la figura de Rodin que es gira d'esquena davant les súpliques d'una desesperada Camille, que allarga inutilment les mans cap a ell, en una de les més famoses obres de l'escultora: "L'Âge Mûr".
Aquesta dolorosa relació amorosa ja va afectar l'equilibri mental de la Camille que, després de trencar amb l'Auguste, va intentar recuperar l'estabilitat amorosa amb Claude Debussy, patint noves frustracions, perquè en Claude també estava compromès amb una altra dona, cosa que van agreujar el seu estat emocional fins al punt que va decidir tancar-se al seu estudi, allunyant-se del món i destruïnt, fins i tot, algunes de les seves obres, en un moment en què, justament, el seu art s'apreciava més que mai i creixia amb força la seva popularitat.
Va ser aleshores quan la família, aprofitant la mort del pare que era lúnic que s'hi oposava, internés la Camille en la institució mental on finalment va morir, l'any 1943, 30 anys després, sent enterrada en el mateix recinte en una tomba sense nom, identificada només pels números: 1943-n392.
Quan va morir Paul Claudel, els descendents van intentar donar digne sepultura a Camille Claudel, però es van trobar amb la desagradable sorpresa que la tomba havia desaparegut perqué perqué el sanatori havia fet servir els terrenys on havia estat enterrada per a altres funcions.
Tot i no poder retre homenatge a Camille Claudel al costat de la seva desapareguda tomba, puc fer-ho en el meu propi blog, tot seguint el seu dolorós camí emocional i la força de les escultures que va provocar.
Camille Claudel em sembla una dona i una artista fascinant. He llegit alguna biografia seua, però la seua humanitat em sebla tan intensa que el meu desig de saber més d'ella em du a seguir cada una de les seues pistes a la recerca d'informació. La seua personalitat, que imagine molt rica en matissos, té una grandesa innusual fins i tot dins de món de l'art. La meua admiració, lluny d'estar satisfetat, em planteja constantment nous interrogants. Fa uns dies vaig veure en tv un fragment que tractava sobre la seua vida. Una veu en of, "la seua" dolçament trista, anava evocant en forma de carta alguns passatjes de la seua biografia, la relació en A. Rodin…els anys de recusió...
ResponEliminaVides perdudes en moments de terrible foscor moral. Abraç!
ResponElimina