Joaquim Muntañola

Tot i que sigui un fet tan natural com al vida mateixa, la mort de les persones, s'em presenta sempre com un fet sorprenent de raons tan fosques com les que justifiquen el seu naixement, sobretot quan es tracta de persones estimades i, més encara, quan formen part de la meva gran família de l'art, i, molt més encara, quan ha existit una certa amistat amb lligams antics desde la meva pròpia infantesa.

Per això m'entristeix especialment haver de parlar avui del dibuixant d'historietes, caricaturista i escriptor, Joaquim Muntañola, que ens ha deixat avui, als 97 anys, perquè l'estimava com a dibuixant i com a pare d'un dels meus grans amics d'infantesa i adolescència, en Víctor Muntañola, amb qui vaig compartir el llarg periode d'aprenentatge escolar al Col.legi Sant Gregori, i amb qui vaig jugar, moltes vegades, a casa seva, al futbol amb botons, joc que omplia enormes estones de lleure, després d'haver fet, naturalment, els deures, al costat del somriure amable del seu pare i de la seva mare, que vetllava perquè fessim sempre les coses ben fetes, com també feien els meus, quan l'escena es traslladava a casa meva, en aquell temps que era tan habitual anara a casa d'uns i altres, després de l'escola, quan Barcelona era una ciutat més tranquil.la, les distàncies, més curtes, i la vida més senzilla i molt menys tecnificada.

De la mateixa manera que del meu pare, arquitecte i bon dibuixant, tot i que en la intimitat, vaig rebre l'alè artístic que encara anima, ara més que mai, la meva vida, al costat del pare del meu amic Víctor, en Joaquim Muntañola, vaig percebre les agradables sensacions que desprenien els dibuixos d'un home que havia aconseguit viure, tot guanyant-se-la amb èxit, la vida, fent allò que a mi també sempre m'hauria agradat, i que, tot i que, al començament, ho vaig intentar, publicant quatre dibuixets en algunes revistes del moment, no vaig tenir mai ni la continuïtat necessària, ni la sort, que potser m'hauria permès convertir-me en un autèntic dibuixant, o en un pintor, mentre fracassava també com a estudiant d'arquitectura, per reconduïr després el meu camí cap a la Història de l'Art, i, finalment, cap als mitjans de comunicació, televisius i radiofònics, que han omplert la meva vida professional, fins fa ben poc.

I va ser justament a Catalunya Ràdio quan vaig tenir el plaer de tornar a trobar en Joaquim Muntañola, després de molts anys de no saber res d'ell, ni del seu fil, en Víctor, a qui veia de tant en tant en aquells sopars d'antics alumnes que van anar desapareixen amb els temps, com tantes altres velles amistats, i tants records llunyans, com el que ara tinc d'en Joaquim, a qui, coses de la vida! vaig poder entrevistar en profunditat, ja com a periodista cultural, en una llarga conversa que dec tenir guardada, ves a saber a on! i que en Muntañola em reclamava amablement, i lamentablement, sense èxit, cada vegada que ens trobavem a la ràdio quan ell ja s'havia convertit en col.laborador de l'emissora.

 

De fet, Joaquim Muntañola, ja havia tingut experiències radiofòniques anteriors, des que l'any 1945 havia
fet el programa "El desfile del humor" a Radio España de Barcelona, de la mateixa manera que havia anat combinant, al llarg de la seva vida, la pràctica estricte del dibuix humorístic i la caricatura, en diverses publicacions, amb la tasca d'escriptor i 'home de teatre, com be il.lustra l'obra "Ja venen els russos" que vaig veure, amb els meus amics d'escola, en una sessió matinal, i gens habitual per a nosaltres, al Poliorama, que recordo ara amb la mateixa emoció d'aleshores, tractant-se, sobretot, de l'estrena d'una obra del pare d'un dels nostres companys.

Sense voler, la mort de Joaquim Muntañola ha estat avui el detonant del record d'alguns dels trocets de la vida que vaig compartir amb ell, i de les moltes circumstàncies que van marcar també molts moments de la meva existència infantil i adolescent, quan la mort era encara una realitat llunyana per a uns i altres, i tots desitjavem, senzillament, que alguns dels nostres somnis fossin realitat algun dia, com en Muntañola va aconseguir amb els seus, que ara són ja palpables realitats eternes!

http://es.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Munta%C3%B1ola