Abusant de la teva confiança i paciència, permete'm que avui, de manera excepcional, m'autodediqui el meu propi blog, de la mateixa manera que el dedico habitualment a tants altres artistes que s'han entossudit en pintar la vida amb tots els colors que li corresponen, com jo voldria aconseguir també algun dia, sobretot a partir d'ara, que tinc tota la llibertat temporal i conceptual per intentar-ho, tot recuperant un camí de creació plàstica que vaig abandonar ja fa molts anys, quan gairebé encara no l'havia ni començat.
Em dedico el meu propi blog perquè jo, Claudi, vaig nèixer a les 11 del matí d'un 27 d'abril, com avui, però de 1951, a Barcelona, en el sí d'una família catalana de classe mitjana, amb connexions valencianes i portorriquenyes, per part de pare, l'arquitecte Joaquim Puchades, i estrictament barcelonines i gironines, per part de mare, Maria Lluïsa Batlle, dona dedicada, com tantes altres de la seva generació, a les tasques familiars.
Del meu pare vaig rebre el gust per al dibuix i la pintura, i també, l'amor per a l'arquitectura, professió que vaig intentar assolir, finalment sense èxit, quan, les dures matèries tècniques (matemàtiques, física i càlcul) em van obligar a abandonar, per matricular-me a la Facultat de Filosofia i Lletres, llicenciant-me, finalment, en Història de l'Art, perquè no vaig tenir prou força de voluntat, ni, segurament, prou confiança en les meves possibilitats artístiques, per comprometre'm, amb certes garanties d'èxit, amb la carrera de Belles Arts.
Vaig entrar a l'Escola d'Arquitectura quan només tenia 17 anys i tota la il.lusió del món per demostrar-li al meu pare, i a mi mateix, que podia ser el seu digne successor, construïnt cases fantàstiques on s'hi concentraria tota la meva energia creativa, tot i que, finalment, després de dos anys d'intentar-ho, aprobant només el dibuix artístic, em vaig buscar la vida com a historiador de l'art, tot i que tampoc no veia gens clar quin seria el meu futur professional.
Amant natural del dibuix i molt sensible a l'humor gràfic, recordo que em passava milers d'hores dibuixant arreu, sobretot al bar "El paraigua", somiant que aviat seria tan important com en Picarol, en Perich, en Cesc o en Muntañola, desig que, abatut, vaig anar abandonant, especialment quan els meus originals van ser rebutjats per la revista "Hermano Lobo", amb la filosofia de la qual entenia que podien encaixar perfectament, en una línia de reflexió filosòfica de la vida de caràcter absurd i surrealista, tot i la càrrega de denuncia social i política que sempre animava tot el que feia, més o menys com ara, amb tot el que faig i tot el que sóc.
Entre una cosa i l'altra, jo, que m'imaginava vivint la solitària vida de pintor bohemi en hàbitat petit i plasticament desordenat, em vaig veure, en poc temps i perquè així ho vaig decidir, fent de pare, progressivament, de quatre fills (Dues filles i dos fills), i, naturalment, treballant de manera seriosa, primer a Ràdio Nacional, fent de tendre crític d'art i després a TVE, com a guionista d'un bon nombre de reportatges del món de l'art, i, posteriorment, ja com a realitzador de programes culturals, en tota la dimensió del terme, a Catalunya Ràdio, des que es va crear fins que la vaig deixar acceptant una prejubilació que no desitjava, però que, a poc a poc, em va semblant cada vegada millor, després d'haver fet, també, feines complementàries de tota mena.
Tot i que mai no he deixat de dibuixar i pintar, el cert és que les obligacions professionals no m'havien permès fer-ho amb la intensitat exigida, fins ara que, com deus saber, si segueixes minimament la meva trajectòria, ho intento de totes les maneres possibles, tot i que no amb la continuïtat necessària, que només m'exigeixo dibuixant cada dia el meu nou perfil del facebook, reflexió vitalista inclosa (Ja n'he fet 898!) i donant sentit al meu blog, amb històries similars a la meva, tot i que, de trajectòries artístiques molt més ben definides i consolidades.
El temps dirà si serveixo o no, mentre que jo, parlant del temps, dic que cap moment passat és millor que el que visc en el present, sigui quina sigui la circumstància que l'acompanya o que el determina, perquè, lluny de la nostàlgia i del pes del record, visc, per sobreviure naturalment, el present que em pertoca i no cap altre, tot i el desencís que, sovint, també em provoca, sense oblidar mai allò que vaig ser en les meves pròpies vides anteriors, dins de la meva mateixa i única vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada