Cercar en aquest blog

dilluns, 30 d’abril de 2012

Édouard Manet

 









Tot i no ser estrictament un pintor impressionista, el francès Édouard Manet, va contribuïr poderosament a l'esclat d'un dels moviments que han donat alguns dels fruits més saborosos de la pintura universal.








L'Édouard va néixer a París el 23 de gener de 1832 i hi va morir el 30 d'abril de 1883, als 51 anys, quan la seva malaltia circulatòria crònica va acabar amb la seva vida, 10 dies després de ser-li amputada la cama esquerra, i 20 anys després d'haver-se casat amb la pianista holandesa Suzanne Leenhoff, amb qui mantenia relacions des de 1850 i amb qui, amb gairebé tota la certesa, va tenir un fill, en León, que sempre va mantenir el cognom de la mare, fent-se passar, habitualment, per germà seu, fins i tot quan els pares van legalitzar la seva unió matrimonial.

  

Édouard Manet, que havia nascut en el sì d'una família acomodada, va començar decepcionant al seu pare, magistrat, quan no va aconseguir la qualificació necessària per estudiar dret, motiu per al qual, va decidir anar-se'n a Río de Janeiro, com a mariner en pràctiques, amb la intenció d'ingressar, posteriorment, a l'Acadèmia Naval Francesa, cosa que, finalment, tampoc no va aconseguir, decidint, a partir d'aleshores, dedicar-se a l'art, sense precedents familiars, ni cap afinitat natural amb aquest món.



 

Va passar 6 anys com a alumne del pintor, estret de mires, però bon conseller ideològic, Thomas Couture, a la vegada que copiava, amb entusiasme, les grans obres del passat, exposades al Louvre, des de Tiziano i Rembrandt, a Goya, Delacroix, Courbet i Daumier, convençut que en l'art del passat s'hi amagava la llavor del del present.



Amb la mateixa intenció copista, Édouard Manet, va viatjar per Itàlia, els Països Baixos, Alemanya i Austria, per trobar, a Espanya, l'obra de Velázquez, a qui va venerar de manera especial, tot i que, entre una cosa i l'altra, el seu estil va resultar, finalment, la suma eclèctica d'uns i altres, a partir d'una escassa base tècnica que, per a molts crítics va minvar la brillantor de les seves obres, mentre que, per a d'altres, va ser, justament, la causa del seu encant particular.



En Manet es va passar la vida buscant la fama i la fortuna, tot que només ho va aconseguir al final dels seus dies, després de patir fracàs comercial rera fracàs comercial, com quan va participar a l'Exposició Universal de 1867, amb pavelló propi, pagat amb els 28.305 francs que li havia demanat a la seva mare, com a avançament de la seva herència, on hi va exposar unes 50 obres, entre les quals, la seva polèmica Olympia, que, tot i que anaven acompanyades de les paraules de suport entusiasta d'Èmile Zola, no només no es van vendre, sinó que van patir crítiques molt negatives i la caricatura sagnant del períodic satíric "L'Amusant".



Tot i així, Édouard Manet, va continuar treballant per a aconseguir una fama i un reconeixement professional que li van arribar tres anys abans de la seva mort, quan li va ser concedit el títol de Cavaller de la Legió d'Honor, de la mateixa manera que va començar a tenir també èxit comercial, l'any immediatament posterior al de la seva mort (1884) quan 159 dels seus quadres, van ser comprats, per molts col.legues impressionistes, per 116.637 francs, tot i que la seva escandalosa Olympia, que transformava la deesa veneciana de l'amor i de la bellesa, en una refinada prostituta parisenca, a l'hora que mostrava clarament els hàbits sexuals moderns, no la va voler ningú, mentre que ara, qualsevol de nosaltres, desitjaríem tenir-la penjada en el lloc més privilegiat de la nostra llar, com qualsevol de les seves altres fantàstiques pintures. O no?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada