Gibran Jalil Gibran

Gibran Jalil Gibran va demostrar, des que va néixer al Líban, el 6 de gener de 1883, un caràcter especialment tranquil, una sensibilitat profunda. i un amor innat per al dibuix, tot i que, al final prematur de la seva vida, quan va morir als 48 anys, de cirrosi hepàtica i tuberculosi, a Nova York, el 10 d'abril de 1931, ja s'havia convertit en un notable poeta, novel.lista i assagista, en un filòsof ple de saviesa, i en un autèntic pintor de valors reconeguts arreu.

La seva vida va pivotar entre el seu Líban d'origen, i els Estats Units d'adopció, on va morir finalment, quan vivia instal.lat a Nova York, ciutat on havia fixat la seva residència des de l'any 1917, després de moure's per diverses ciutats europees per augmentar i enriquir el seu ja important bagatge cultural.

Al Líban, de petit, ja va rebre, sobretot del seu avi matern, essencials coneixements sobre art i saviesa universal, que van ser la base filosòfica de la seva activitat posterior com a escriptor i pintor, i al Líban va ser on també va escriure "El Profeta" la seva obra cabdal, tot i que no va ser publicada fins al 1923, de la mateixa manera que va ser als Estats Units on va començar a pintar seriosament, obtenint elogis immediats tant per part de la crítica especialitzada com del públic en general, mentre continuava la seva tasca literària, escrivint també en anglès.

En Jalil entenia que a Nova York tenia més possibilitats professionals que al Líban, però va sentir sempre gran nostàlgia del seu país d'origen, i, quan va sentir l'arribada de la mort, va voler tornar-hi, però el seu desig va ser finalment una realitat pòstuma, quan les seves restes mortals van ser traslladades a Beirut per reposar a Mar-Sarkis (Bisharri), alliberant el seu esperit d'aquesta vida carregada de dolor, com ell mateix havia afirmat.

Tot i aquest sentiment fatalista de la vida, Gibran Jalil Gibran, va saber lloar també les excel.lències de l'amor en el poema "L'Amor", tot dient coses com aquestes:

Quan l'amor us crida, seguiu-lo.
Encara que el camí sigui dur i penós.
I entregeu-vos a les seves ales que us abracen.
Tot i que l'espasa amagada entre elles us fereixi.
I creieu en ell quan us parli.
Encara que la seva veu aixafi els vostres somnis, com fa el vent del nord,
el vent que arrassa els jardins.
Perquè, així com l'amor us dóna la glòria,
així us crucifica.

Seva és també aquesta reflexió: "He aprés el silenci a través del xerraire, la tolerància a través de l'intolerant, i l'amabilitat a través del groller, i, per estrany que pugui semblar, no sento cap mena d'agraïment per a aquests mestres"

Tot i que no sóc digne d'assemblar-me a l'esperit de Gibran Jalil Gibran, coincideixo plenament amb el fons filosòfic, tant de la seva pintura com de les seves reflexions poètiques, i les faig meves, entre d'altres coses, perquè avui siguin també teves.


http://es.wikipedia.org/wiki/Khalil_Gibr%C3%A1n