Cercar en aquest blog

dilluns, 25 de juny del 2012

La Terra

El solstici d'estiu ha provocat, en el meu blog i de manera espontània, aquest petit cicle de connexió substancial entre art i natura, que va començar amb el sol i el foc, per acabar, avui, amb la terra, després d'haver fluit per l'aigua d'oceans, rius i llacs, i després, també, d'haver volat pels aires amb la gràcia i la bellesa de la papallona, retent, a la vegada, merescut homenatge als quatre elements essencials de l'univers, necessàris perquè la vida de la terra, i la vida a la terra, sigui possible.




La terra, barrejada amb aigua, ha estat l'element originari, segons relat bíblic, de la pròpia forma humana, moldejada per mà divina, amb resultats tant lloables o criticables, com els que aconsegueix l'artista, des de temps immemorials, produïnt art amb aquella argila primigènia, que conté, en ella mateixa, la força dels quatre elements universals.




També, des del començament dels temps, i a llarg de tota la història de la humanitat, l'artista  ha buscat en la terra motiu directe d'inspiració, per expressar, sobretot a través de la pintura de paisatge, tots els seus estats d'ànim, amb materials i tècniques diverses, que expliquen també les característiques de la vida del planeta al llarg del temps, amb els trets físics, estètics, étics, polítics, socials i culturals, propis i distintius de cadascun dels cicles de vida transcorreguts  des que el Big Bang va posar en marxa el mecanisme d'un rellotge existencial, el Tic-Tac del qual continua sonant, per sorpresa de tots aquells que han predit, més d'una vegada, la seva aturada definitiva.
 



La terra, però, en la seva dimensió més material, va començar a tenir un paper important com a eina de creació artística i escenari natural de l'art, quan, a finals dels anys 60, diversos artistes nord-americans van crear el "Land Art" "Art Terrestre", "Art de la construcció del paisatge" o "Art ecològic", impulsats per la voluntat de fugir dels habituals espais d'exposició, intervenint directament els espais naturals, gràcies a complexos projectes de col.laboració entre professionals de disciplines diverses, el resultat del quals, de caràcter efímer, durada incerta i conservació natural, podien ser, finalment exposats, en els espais tradicionals de les galeries d'art, per mitjà de les fotografies, els vídeos i les memòries escrites, que documentaven i explicaven la seva existència.




Obres megalítiques que semblen desafiar aquella mà divina que del fang va fer l'home i tot el que l'envoltava, desafiant també les lleis de la natura, per reconstruir, plasticament el paisatge, i obrir els ulls als inconscients que, llançats bojament a projectes d'ndustrialització dràstica de la vida, no el respecten, en una línia de treball creatiu que té ara en l'art del reciclatge industrial la seva principal manifestació.


Admiro l'obra d'aquests artistes que fan de la natura, art, però també observo amb plaer les formes d'artistes anònims que ni tan sols saben que el que fan pot arribar a ser considerat art, com els pagesos, per exemple, que distribueixen, de manera rutinària, aquelles grans bales de palla que , per la seva forma circular, de record de laberints antics, em produeixen sensacions tan enigmàtiques com les dels dibuixos de Nazca, la raó dels quals encara no s'ha descobert, com la de tantes altres creacions humanes de justificació incerta.










Mentre observo aquestes bales de palla penso també en els cargols poma, de closca també laberíntica,  que estan devastant els arrossars del Delta de l'Ebre, de la mateixa manera que contemplo, amb interés futurista, el projecte de llançament del satèl.lit europeu "Euclid" que buscarà l'energia fosca de l'univers, per entendre i desxifrar les lleis que impulsen l'expansió d'un cosmos que miro tot tocant de peus a l'argila terrenal.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada