Com Cándido López (Zepol), el pintor argentí que ahir va ocupar aquest blog, Giovanni Fattori, el pintor italià que l'ocupa avui, també es va dedicar a pintar les seves pròpies escenes militars, quan es va integrar a les batalles per a la unitat d'Itàlia, farcint les seves composicions amb soldats, cavalls i tota mena d'elements pròpis dels enfrontaments bèl.lics, corresponents, en aquest cas, al Risorgimento italià, a la vegada que, paral.lelament, pintava també els paisatges de la seva estimada terra nadiua, la maremma toscana.
No és , però, per aquesta coincidència de plàstica temàtica militarista, que en Giovanni pren avui possessió de la meva terra literària, sinò perquè, senzillament l'artista va morir un 30 d'agost, tot i que de 1908, a Florència, ciutat a la qual s'hi va traslladar molt aviat des de Livorno, on havia nascut el 6 de setembre de 1825, i on s'hi va formar en l'ambient transgressor del Cafè Michelangelo (Caffè Michelangiolo) on s'hi reunien els intel.lectuals i artistes de l'epoca, normalment originaris de la Toscana, per mirar de transformar el món, tot exposant, lliurement les idees polítiques i artítisques que van arribar a configurar el corrent dels Macchiaioli (tacadors), perquè subtituïen la vella pinzellada acadèmica i romàntica per la nova taca cromàtica que anunciava ja el posterior esclat de l'impressionisme.
Poc se sap dels primers anys de la vida d'en Giovanni, més que va néixer pobre i que va començar a pintar, amb estil realista, escenes de caràcter històric amb reminiscències medievalistes i renaixentistes, de les quals en queden escasses mostres, fins que, passats ja els 40 anys, va mostrar un canvi qualitatiu notable, tot creant, aleshores, les seves millors obres, tot i que va ser considerat, segons els punts de vista del seu temps, com un pintor ridícul, o com un artista revolucionari i avantguardista, com l'impressionisme es va encarregar de confirmar posteriorment.
Contrariament a l'impressionisme francès, urbà i burgès, aquest impressionisme potencial italià era de caràcter regional i popular, amb clars compromisos polítics revolucionaris que, possiblement, li van restar importància històrica, tot i tenir els seus encants evidents i, sobretot, la gràcia d'haver obert aquell nou camí a una trencadora taca plàstica que esdevindria fonamental en els corrents artístics posteriors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada