El meu homenatge avui, maluaradament pòstum, per Robert Hughes, el millor crític d'art del món, segons es va dir en el moment de la seva màxima intensitat intel.lectual, que ens va deixar el passat dilluns , 6 d'agost, a Nova York, 74 anys després d'haver nascut a l'asutraliana Sidney, on va sentir, aviat, una vocació poètica i pictòrica que, finalment, després d'abandonar els estudis d'arquitectura, va aprofitar per escriure textos en revistes, llibres i sèries televisives, gràcies als quals, amb la seva particular visió de l'art, dels artistes i els seus procediments creatius, i de la bellesa, es va convertir en el crític més popular de la història, alhora que en el més polèmic.
Decebut i entristit pel camí, buit, segons la seva opinió, que prenia l'art postmodern, Robert Hughes va arribar a emmalaltir mentalment, necessitant antidepressius i teràpia psicològica al llarg d'un cert temps, per, quan començava a recuperar-se, patir un accident de tràfic a Austràlia, on hi passava temporades, cada any, tot i haver-se establert a Nova York l'any 1974, trobant-se a les portes de la mort, durant cinc setmanes en coma, entre malsons i visions apocalíptiques, que el van deixar força tocat, tot i que no van poder acabar, en aquell moment, amb la seva vida.
El dolor físic i la proximitat de la mort el va fer especialment sensible a l'obra de Goya, un dels personatges que, al costat de la mort, se li van aparèixer, en somnis, durant el coma, com a únic pintor capaç de transmetre, graficament, el dolor físic, la crueltat i les humiliacions espirituals i corporals, tot dient també que Goya era un pintor fàcil de reconèixer, però difícil de conèixer, sobretot, deia en Robert, si no havies sentit, personalment, el dolor d'un accident físic, com el seu, o d'un altre, molt més dur, de caràcter moral i sentimental, quan el seu únic fill es va suicidar als 34 anys.
Hughes va estimar especialment Barcelona interessat, des de molt jove, per Gaudí i Miró, i per l'Homage to Catalonia d'Orwell, fins al punt d'escriure el llibre "Barcelona" que explica, en clau anglosaxona, la història artística, social i política, de la ciutat a les portes dels Jocs Olímpics del 1992, en una proposta cultural que li va permetre rebre el premi Brusi de literatura i comunicació concedit per l'Olimpiada Cultural de Barcelona, i, posteriorment, la Creu de Sant Jordi.
Hughes, com molts altres homes d'art, pràctics o teòrics, dominava tant la màquina d'escriure com els fogons, preparant, en el segon cas, menges, espectaculars, i creant, en el primer, paraules d'efectes també espectaculars, com aquelles que afirmaven que l'art postmodern era el vòmit dels 80.
Amb la seva fina ironia habitual Hughes deia que ser el millor crític del món era com ser l'apicultor més influent de la història, amb resultats, a la llarga, poc significatius, perquè, les paraules se les emporta el vent i queda, sobretot, el que el poder cultural determina, segons criteris més mercantils que emocionals, i d'acord, com sempre, amb la capacitat de seduir els nous rics, que, invertiran, amb els ulls tancats i la butxaca oberta, en l'artista del passat, del present i del futur immediat, que millor projecti arreu, el seu poder.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada