Cercar en aquest blog

diumenge, 30 de setembre del 2012

Friedrich i la lluna plena

Si els núvols ho permeten, avui podrem contemplar la primera lluna plena de tardor del 2012, i, ho permetin o no, rebrem la seva poderosa influència, d'energia superior, sovint, a la del sol, tot i que si no la veiem ens perdrem l'espectacle estètic que la seva presència assegura sempre, amb efectes immediats sobre el nostre organisme físic, espiritual i emocional, similars als que produeix sobre el mar i la terra, fent que tot creixi, marees, plantacions, ungles i cabells, amb la transformació final en homes-llop com a manifestació extrema d'aquesta incontrolable convulsió astronòmica.


Lluna plena que provoca canvis importants en el nostre organisme que poden arribar a ser preocupants en sensibilitats esquizofrèniques o epilèptiques, accentuant les seves cirumstancials crisis, amb la mateixa facilitat que enerva els nostres caràcters, fins al punt de mantenir policies, vigilants, i psiquiatres d'urgència en estat d'alerta especial, com correspon també a les comadrones, més ocupades que mai en atendre mares que donen a llum, sorprenentment, tot seguint el rastre lluminós de la pròpia lluna plena.



La lluna plena d'avui és exactament la mateixa que va contemplar el pintor alemany, tot i que d'orígen suec, Caspar David Friedrich, un del grans representants del romaticisme alemany del XIX i, per tant, home de sensibiltat melangiosa que trobava, justament, en l'exaltació del paisatge, la sublimació mística de les carences dels homes, empetitis davant de l'enorme arquitectura d'una naturalesa, de proporcions divines, que accentuava, poderosa, la nostra nimïetat, amb espectacles visuals, dirigits per la mà de Déu, que tenien, com a protagonistes habituals, les llums crepusculars de còsmica dimensiò lunar.


 

Friedrich va tenir la mala fortuna de patir el dolor de la pèrdua des de ben petit, quan, als 7 anys, va morir la seva mare, poc després la seva germana Elisabeth, el seu germà Johann Cristoffer, després, ofegat quan tractava de salvar-lo a ell mateix, que havia caigut en un llac glaçat, i, finalment, la seva germana Maria, en una sèrie de tràgiques circumstàncies que van marcar, amb llàgrimes de pena, el seu caràcter, fins al punt d'afirmar que la mort era el principi romàntic de la nostra vida, i que la vida és...la mort, com a sentiment que planejava sempre sobre les atmosferes fosques dels seus quadres.
 


En una de les seves obres més significatives, que representa dos homes contemplant la lluna, d'esquena a l'espectador, Friedrich mostra el seu univers simbòlic, amb l'avet, com a imatge del món cristià, l'alsina, la del món pagà, i la lluna plena com a símbol del Crist que il.lumina el camí de la vida, de la mateixa manera que, vestint els seus personatges amb la roba tradicional alemanya, expressa les seves conviccions polítiques de caràcter republicà, antinapoleònic i contrari a la Reforma, en una actitut que el va aïllar de molts amics i col.leccionistes que no compartien les seves idees liberals.


 

 








































La mort, que tant l'havia acompanyat al llarg de la vida, li va arribar el 7 de maig de 1840 (als 66 anys, tot i que ja va intentar suicidar-se anteriorment) amb la salut molt debilitada per les malalties i els problemes econòmics, aïllat, finalment, de la seva família, i d'esquena al món, talment, com si es tractés de qualsevol d'aquells personatges que havia pintant, tan sovint, contemplant la lluna plena i aquell reflex encisador que avui també veurem, si els núvols ho permeten, tot cercant connexions amoroses, més que odioses, amb l'existència.








dissabte, 29 de setembre del 2012

Utagawa Hiroshige i la pluja

Pocs artistes han sabut captar la pluja com el japonès Utagawa Hiroshige (Edo, actual Tokio) 1797-1858), gran pintor de l'Escola Utagawa, fidel a l'estil ukiyo-e, aliè a la representació del luxe excessiu i afí a les escenes populars, on natura i home, convivien tot cantant les execl.lències de la vida amable del seu temps, gràcies a la millora de les condicions socials, sota l'ampara d'una burgesia, de poder naixent, com el sol nipó, que la feia possible.



Dibuixant, gravador i pintor, Hiroshige, després de deixar la professió de bomber, heretada del seu pare, va dedicar tota la seva sensibilitat a la creació artística, arribant a produïr, entre 1818 i 1858, més de 5.400 gravats connectats amb la realitat del seu temps, a través d'estampes representatives de la vida quotidiana, amb el paisatge com a tema fonamental, sovint plujós, de subtils transparències de verds i blaus, amb l'home convertit en petita peça secundària, dominat per la força de la natura, en actituts, sovint, rídicules i humorístiques.
 




Hiroshige va ser mestre indiscutible de l'art de la xil.lografia, tot i que ell només feia, que no era poc, els esbossos i dibuixos definitius, que després eren tractats per un anònim artesà de la fusta i per un impressor funcionari, per aconseguir, finalment, aquestes fantàstiques imatges de les quals, en alguna ocasió, se n'arribaven a tirar 25.000 exemplars, en funció de la demanda, signades, naturalment, només amb el seu nom.















 
Quan el Japó es va veure forçat a obrir-se comercialment al món Occidental, les pintures d'Hiroshige és van convertir, immediatament, en vehicle de transmissió de la seva cultura, i en l'origen del "japonessisme", la tendència estètica generada per aquesta influència nipona que va ser determinant en l'eclosió de l'impressionisme, amb Van Gogh i Monet com a principals seguidors, i del modernisme, de la mateixa manera que algunes de les seves caricatures, en escenes de to humorístic, van ser precursores, tot i la distància temporal, del manga contemporani.


Tot i que Hiroshige ha passat a la hitòria de l'art com a gran pintor de paisatges, la seva mà destra va tocar molts altres temes, com ara dones belles, escenes de teatre, gastronomia, animals de tota mena, i situacions de marcat caràcter eròtic, tan intens com el que va demostrar Picasso quan es va més que "inspirar" en les estampes eròtiques japoneses d'autors anònims, fins a convertir-les en les seves pròpies obres originals, ben signades, naturalment, amb el seu famós nom.



Hiroshige també pintava els seus paisatges observant les imatges de les guies de viatges, sense moure's, practicament, d'Edo, on portava una vida una mica disoluta, centrada en l'art i la gastronomia, fins que als 60 anys es va fer monjo budista, rapant-se el cap i fent una vida més austera, fins que, un parell d'anys més tard, va morir de colèra, per una epidèmia que va acabar, també, amb la vida de 28.000 del seus conciutadans.









divendres, 28 de setembre del 2012

La taula d'orientació geogràfica de la Mola

 










Tot i que els ulls de l'artista no són exactament els de l'excursionista, entre les seves mirades s'estableixen enormes complicitats, basades en l'exaltació de la natura com a element intimament lligat a les seves necessitats emocionals, en el primer cas, com a punt de partença del seu treball de creació, i en el segon, com a espai de contemplació, apte també per a la reflexió, a la recerca de la llibertat primordial del salvatge profundament arrelat al paisatge del seu territori nadiu, en fusió ancestral amb els seus accidents orogràfics, amb els arbres i plantes, que li donen aromes infinites, mil matisos cromàtics, i grans poders guaridors, i amb els animals que l'habiten, a tocar dels fenomens naturals, com ara tempestes, huracans o allaus, que sovint trasbalsen, profundament, la seva existència.


Curiosament, cap d'aquests fenòmens naturals, no ha estat capaç de destruïr la taula d'orientació geogràfica de la Mola, malmesa, això sí, per la mà, suposadament civiltzada, dels vàndals que, en tres atacs successius, entre el desembre de l'any passat i el juliol i agost d'enguany, han aconseguit inutilitzar aquesta orientadora taula que va ser col.locada l'any 2009, tot coincidint amb la celebració del 150è aniversari de Caixa Sabadell, l'entitat que va cobrir, a través de la seva Obra Social, els 61.000 euros d'una costosa operació, també pràctica, en col.laboració directa amb la Unió Excursionista de Sabadell, que va implicar el seu complicat trasllat amb helicòpter, en 10 viatges, fins al cim de la Mola, a 1.104 metres d'alçària.



La taula, feta artesanalment amb lava esmaltada per l'empresa francesa, especialitzada en la matèria, Empreinte, ubicada en els Pirineus, substituïa una primera versió de l'any 1959, actualitzant-ne les dades topogràfiques, ampliant les seves mesures fins als quasi 3 metres de diàmetre, i permetent contemplar l'entorn natural des del seu centre, conduïnt la teva mirada a través del dibuix dels 360º del paisatge, que reprodueix, a partir de fotografies, els seus accidents més signficatius, identificats amb els noms, perquè puguis conèixer, com si miressis un planòl viu, totes les característiques geogràfiques d'aquest punt neuràlgic de la Catalunya Central.






A mi, que és quan camino que hi veig clar, i que, quan ho faig com a excursionista muntanyenc, encara ho veig més clar, tot observant el panorama, entre l'evasió mental i el desig permanent d'enriquir el meu coneixement de les coses, comprometent-m'hi mentre les respecto, s'em fa dificil entendre la mentalitat del vàndal de torn que destrueïx, gratuïtament, objectius d'us social col.lectiu tan evident, com la taula de la Mola, o la cabina telefònica habitual, quan n'hi havien, dels espais urbans, tot i que sigui per manifestar-se, primariament, segons els dictats d'una indignació generacional que, sovint, no troba el camí d'expressió adequat, tot i la justificació de la protesta.

 














Mentre caminava a la recerca d'informació sobre l'empresa Empreinte, he trobat la curiosa realitat d'una altra empresa francesa, amb el mateix nom, dedicada, ja fa més de 60 anys, a la fabricació de llenceria i roba interior femenina, preocupant-se, sobretot, de les dones, primes o grasses, de pits generosos, que vulguin aconseguir el nivell estètic i de benestar personal òptim, entre d'altres peces, amb els sostenidors de revolucionari efecte lifting, tant segurs com la lava esmaltada de la taula d'orientació de la Mola, si no apareix la mà del descerebrat brètol per destruir-los, com podria fer, ara mateix, amb el meu blog.




















 


dijous, 27 de setembre del 2012

Impressions tardorals

 









Quadre impressionista tardoral és el que projecta avui aquest bloc profundament estimulat per la sangnant lluminositat vermellosa de tan especials sortides i postes de sol, amb la subtil complicitat de la blancor lunar, que emergeix, entre núvols de foscor, tot aproximant-se, progressivament, a la imminent nova plenitut, oferint, als ulls del pintor, la millor versió de la natura primordial somiada, com a model ideal de l'essència de la vida i raó de ser de l'existència, més enllà de la seva tràgica dimensió quotidiana.





Temps, doncs idòni, per submergir-te en el bosc, cercant, entre les fulles caigudes, els fragments de les teves pròpies emocions, en un treball de lenta reconstrucció de les estructures del teu esperit, ferit, pels embats de les mil batalles que el joc de la vida t'obliga a emprendre des que neixes, amb la sortida del sol, fins que mors, amb la corresponent posta, convertint l'existència en el camí natural, si l'acceptes, entre els dos moments de màxima intensistat, el de l'inci i el del final, que tenen també la seva traducció cromàtica corresponent, convertint el dia en pur trànsit anodí entre l'esclat primer del sol i la seva vermellosa mort, quan els estels i la lluna obren l'espai dels teus somnis, tot convidant-te a observar la vida amb els ulls de l'autenticitat. 





És a la tardor quan la sensibilitat artística, en qualsevol de les seves manifestacions, plàstiques, literàries, poètiques, gastronòmiques, fotogràfiques o musicals, troba el punt de cocció exacta per condimentar els seus millors plats, observant, primer la realitat natural que l'envolta, per transformar-la, després, en fruits del cos i de l'esperit, en la intimitat de la cova protectora, prop del foc que excita la teva atmosfera intel.lectual amb els mateixos colors sagnants de l'exterior, establint una connexió natural entre espais interiors i exteriors que és exclusiva d'aquest temps astronòmic, mentre la pluja,  iniciàtica, deixa regalims de nostàlgia del temps perdut en els vidres de les finestres del teu món.




Oblidada l'excessiva brillantor de l'estiu, el teu cos busca també el refugi de la llar ombrívola, deixant que la teva imaginació es projecti cap al futur per mitjà de quadres, poemes i cançons, que et reconcil.lien amb l'essència del teu pensament, en espai de renovada serenor necessària per començar a dissenyar, amb l'energia precisa, els teus itineraris futurs, mentre dibuixes, en el reflex de la lluna, el teu desig d'eterna harmonia universal.




I, abans de la posta de sol i a punt d'acabar la lectura d'aquest blog, pots contemplar, com a visió sintètica d'aquesta particular atmosfera tardoral, el quadre que Arcimboldo li va dedicar, ensamblant  fruits i fruites del moment fins a definir una figura humana, en la màxima expressió de fusió fantàstica entre l'home i la natura.






CIELOS DE OTOÑO
Tengo dentro de un herbolario
una tarde delicada,
lila, violeta y dorada.
Caprichos de solitario.
Y en la página siguiente
una boca sonriente
y unos ojos, los ojos
de Guadalupe,
cuyo color nunca supe.
Grises son
grises son y ya no miran.
Y unos labios que suspiran,
dentro del lírico herbolario
capricho del solitario
toda una voz estampada
y apagada,
mas sonora
cuando llega la hora.

ANTONIO MACHADO

dimecres, 26 de setembre del 2012

Joan Rosell

 











Resulta que, sota l'aparença externa de l'administratiu que programa les meves visites mèdiques al CAP de Sant Pol de Mar, s'hi amagava l'autèntica personalitat del pintor Joan Rosell Roura, com a sorprenent realitat que vaig descobrir, no fa gaire, quan per atzar, li vaig comentar també la meva dedicació actual a la pintura, obrint ja noves complicitats entre els dos, que, entre d'altres coses, fan molt més agradable les meves circumstancials visites al metge, com la d'avui, que m'ha fet pensar que en Joan es mereixia ser el protagonista d'aquest blog, que compta també amb d'altres actors, secundaris en aquest cas, però de qualitats artístiques i humanes, similars a les seves.



De fet són moltes les persones, amb diferents graus de popularitat i presència pública, que et descobreixen, de sobte i al marge de la seva professió oficial, que no solament dibuixen i pinten, sinò que, a més a més, fan exposicions, i amb molt més èxit, social i comercial, que el que assoleixen els pintors de tota la vida que, com en Joan, i tants d'altres, s'han vist obligats a guanyar-se la vida amb activitats complementàries, que tot i tenir també els seus valors i donar les seves satisfaccions d'enriquiment personal, no tenen, habitualment, res a veure amb la pràctica estricta de l'art.
No sé si la feina administrativa de Joan Rosell al CAP de Sant Pol alimenta la seva essència pictòrica, però si que puc afirmar que la connexió entre el món de la medicina i l'art és una veritat històrica, des de l'aportació pràctica que els artistes han fet al coneixement científic de l'anatomia humana, fins al tractament gràfic d'un món que, per forma i continguts físics i morals, gira a l'entorn de l'home en tota la seva complexitat existencial, tractant, plasticament, allò que la medicina tracta cientificament, per convertint-se, sovint, en autèntica teràpia guaridora del cos i de l'esperit.


De manera que en Joan Rosell, xaman de les emocions, conjura la vida en els seus quadres, suggerint realitats de l'esperit que, tot i partir de la quotidianitat, esdevenen símbols eterns d'una existència humana que ell grafia, sobre tela o paper, des de la seva Calella nadiua, per mostrar-les arreu, com està fent en aquests moments a l'Ateneu Caixa Laietana de Mataró, en el context de la Col.lectiva Sant Lluc 2012, o com farà, en el futur, a l'Estudi Tenas 1694 de Canet de Mar, ocupant, com en altres ocasions, espai atmosfèric tan entranyable.




En Josep Tenas va néixer a Canet de Mar l'any 1943 i quan tenia 26 anys va marxar a Suïssa, on va desenvolupar el seu camí de pintor d'arrel expressionista i preocupació per a l'home, entre la vida i la mort, i el dolor i el plaer de l'existència,  en una interessant trajectòria que va continuar quan, l'any 1985, va tornar al país, instal.lant-se a Arenys de Mar i convertint, paral.lelament, la seva casa canetenca, en l'Estudi 1694 (data de la seva construcció), per acollir exposicions d'artistes d'arreu, amb qualitat i rigor, fins que, malauradament i prematura, va morir l'any 1996, tot i que l'activitat de l'estudi no s'ha aturat mai gràcies a la voluntat de la seva viuda, Lina Cucchetti, que ha continuat fent exposicions com la col.lectiva "Interaccions", d'homenatge a Josep Tenas als 15 anys de la seva mort, amb obres de la seva filla Sabrina, de Salvador Castellà i de Joan Rosell, entre d'altres.



Sensible a les interaccions de la vida, el meu blog d'avui, ha establert connexions naturals entre medicina i art, per mitjà de l'obra de Joan Rosell, expandint-se, a la vegada, geogràficament i emocional, per diversos territoris maresmencs, tot contemplant, tangencialment, la valuosa aportació, a joc tan vital, del recordat Josep Tenas i família, amb els qui jo també vaig coincidir en un passat que ara es confon amb el present.





https://twitter.com/tallerjrosell