Cercar en aquest blog

dilluns, 17 de setembre del 2012

Jiro Taniguchi

 








La Sarah Mircovitch, ex-companya de pràctiques formatives de tir amb arc zen, ara ja, com jo, amb llicència oficial de la la Federació Catalana de Tir amb Arc per llançar fletxes amb el seny que el zen marca, habitualment llança també encertats comentaris sobre els contignuts d'aquest blog, a partir en algun cas, de curiosos sincronismes, com el que es va produïr ahir quan, mentre jo parlava de la pel.lícula de dibuixos animats "Midori-ko" del director i dibuixant japonès Keita Kurosaka, ella estava veient una pel.lícula d'Hirokazu Koreeda, director cinematogràfic, nascut a Tokio l'any 1962, amb treballs centrats especialment en la reflexió sobre la memòria, la mort o la pèrdua circumstancial de persones o situacions viscudes i, habitualment, estimades.



La Sara em comenta també si he llegit el llibre "L'almanac del meu pare", del dibuixant de manga Jiro Taniguchi, i jo, després d'uns breus moments de dubte memorístic, i ajudat per les imatges que cerco, rapidament, per internet, recordo finalment que, fins i tot, he tingut aquest llibre a les mans, i que l'he llegit, emocionant-me amb els seus contignuts, tot i que també confesso publicament que el nom de l'autor s'havia quedat aturat en algun racó fosc de la meva memòria.




Resseguint també la trama argumental de "L'almanac del pare" entenc perquè la Sara hi va penar veient una pel.lícula de Koreeda, perquè, Jiro Taniguchi, també entra, amb dibuixos d'exquisida nitidesa, formal i moral, en el territori de la memòria, a través de la història del jove fotògraf Yoichi quan es veu obligat a tornar al poble d'infantesa per assistir a l'enterrament del seu pare, personatge de qui s'havia apartat, feia temps, en considerar-lo culpable de la separació dels pares, de l'allunyament de la mare i de tots els dolors complementaris presents encara en el seu esperit, fins que els comentaris dels assistents al funeral l'obliguen a fer un exercici de memòria introspectiva, que li permet descobrir la vertadera personalitat del pare.




Jiro Taniguchi s'allunya de l'estètica habitual del manga japonès, per beure de les aigües cristal.lines de la tradició gràfica franco-belga, clara i detallista, amb mirada costumista i propera que defuig els estereotips, fins i tots de caràcter ètnic, del manga tradicional, per suavitzar el gest dels personatges, tot complementant-lo amb un entorn vivencial d'exquist i sensible realisme.




Segurament, deu ser també per sincronia que la Sara m'hagi recordat, com jo et recordo ara, aquest "Almanac del meu pare", en un moment personal d'especial sensibilitat per al tema tractat, en comprovar que els fills, ja crescuts, es van fent una imatge del pare que no s'asembla gens a la que jo crec, com tu, possiblement, que tinc, obligant-me a pensar que, com en Yoichi, només arribaran a entendre alguna cosa del meu comportament quan em recordin en el meu funeral, des de una maduresa existencial que ara encara no posseeixen.



Mentre xinesos i japonesos es barallen per quatre illots, i espanyols i marroquins, o argentins i anglesos, o  anglesos i espanyols, només com a exemples puntuals,  fan el mateix amb objectius  similars, nosaltres, en àmbit personal i familiar, també trobem esculls semblants per complicar-nos, estupidament, la vida, a la recerca d'una veritat que mai no assolirem.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada