Isso, avui, la lila bandera feminista, tot connectant amb la reflexió que sobre el paper, pervers algunes vegades, dòcil, la majoria d'elles, feia, fa un parell de blogs, en el context dels contes tradicionals del passat que projectaven, habitualment, un perfil femení, que és també el que va correspondre a la pintora nord-americana Josephine Nivison Hopper des que es va casar amb el seu martit, el famós pintor Edward Hopper, de qui va rebre, al costat del seu cognom, reiteratives crítiques punyents, al llarg de tota la seva vida compartida, sobre la seva pròpia pintura, fins al punt que la va anar deixant per convertir-se, basicament, en model del pintor i en la seva musa inspiradora.
Josephine Nivison (nascuda Josephine Verstille Nivison) va néixer el 18 de març de 1863 a Manhattan, i va morir el 6 de març de 1968 a Nova York, i t'en parlo avui perquè, per la gràcia del sincronisme, abans d'ahir, acabat el blog sobre el peixet d'or i el trist paper que conferia a la dona, justificat, com deia jo, per la seva necessitat de sortir de la seva tradicional clandestinitat social, vaig veure a la tele un reportatge sobre l'Edward Hopper, el pintor del silenci, que parlava, tot i que tangencialment, de l'existència, per a mi desconeguda fins aleshores, de la seva dona, la Jo, la seva, gairebé, única model, la seva musa inspiradora, i, finalment, una dona que també pintava, tot i no pintar res, sempre oculta sota l'allargadíssima ombra del seu egocèntric marit.
Jo Nivison va néixer en el sí d'una família pobre en diners però rica en emocions artístiques, prou fortes com per conduir-la cap a l'aprenentatge de l'art, per practicar-lo després, mentre ja treballava com a mestre i s'interessava, també, per a la interpretació teatral, en un moment de gran activitat que va contemplat, paral.lelament, el natural viatge cap a la vella Europa a la recerca de les habituals arrels culturals.
Quan va conèixer Edward Hopper, antic company d'escola d'art, ella era una pintora coneguda que havia publicat dibuixos en periòdics de prestigi i havia fet exposicions col.lectives, al costat de Picasso, Modigliani o Man Ray, i ell era un pintor practicament desconegut que, justament, va començar a adquirir nom i fama, quan, va ser convidat a participar, per influències de la Jo, en una col.lectiva al Museu de Brooklyn, que va despertar un gran interès de crítica per a la seva obra, mentre minvava l'atenció que havia rebut anteriorment la Jo, condemnada, després de casar-se, a abandonar practicament la pintura, fortament críticada, fins i tot publicament, pel marit, que la va convertir en musa inpiradora i model permanent, segon diuen, perquè la Jo no volia que l'Edward es gastés diners contractant qualsevol altra model. Seria, en realitat, per gelos?
Vida en comú d'afinitats, divergències i baralles mil, d'una particular parella d'artistes que el pròpi Edward Hooper, va representar en l'últim quadre que va pintar "Dos comediants", disfressats, ell de "Pierrot", ella de "Pierret", agafats de la mà, ell en evident primer pla, ella en un discret segon, saludant al públic al final d'una hipotètica representació que, profeticament, va coincidir amb l'últim acte de la seva vida, doncs ell va morir poc després de pintar-lo, l'any 1967, i ella el va seguir, amb la mateixa docilitat de sempre, l'any següent.
Tot i que fa poc el nom i l'obra de Jo Nivison comencen a ser recordats i recuperats com cal, la recerca internàutica tendeix a portar-te, encara, més cap a l'Edward que cap a la Jo, oferint-te poques imatges, i en blanc i negre, de la seva pintura, al cosat de l'acolorida i extensa producció d'un marit que, sense ella, possiblement no hauria arribat mai allà on va arribar, mentre ella no va poder arribar enlloc, tot i que avui ocupa, per mèrits propis, el meu blog.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada