Cercar en aquest blog

dijous, 18 d’octubre del 2012

Sylvia Kristel

 











Sylvia Kristel, l'eterna Emmanuelle blanca, nascuda a Holanda i projectada arreu per mitjà de la realitat cinematogràfica que li va donar vida, alhora que esclavitzava la seva imatge, ha mort als 60 anys, demostrant, una vegada més, el caràcter efímer de la bellesa, tant fràgil com la d'aquells carnosos pètals d'una rosa fresca que acaben, ja  marcits, perduts entre les pàgines d'algun dels llibres que folren les parets de les nostres cases, reclamant, silenciosos, l'escalf d'aquella mirada que, abans, tant els va mimar, i el tacte, suau, d'aquells dits que buscaven, delerosos, fantàstics plaers de vellut.




Convertida en cinematogràfic mite eròtic quan només tenia 22 anys de fresca i olorosa flor de paradisos somiats, tot i haver estat nena superdotada d'escola religiosa , primer, per ser després model i miss televisiva, Sylvia Kristel va ser incapaç de sobreviure a Emmanuelle, condemnada per la mirada dels 350 milions d'espectadors que la van immortalitzat d'aquesta manera quan, als anys 70, la seva nuesa, d'excitant ingenuïtat, va arribar, per primera vegada, a les pantalles cinematogràfiques d'arreu, per satisfer els desitjos onírics i onanistes de tota una generació universal mancada, habitualment, d'estímuls visuals tant evidents com aquests.
 



Amb la nuesa com a argument fonamental, Sylvia Kristel, va teixir la trama, tan fràgil com la d'una teranyina, de la seva pròpia vida, sent ella mateixa, al començament, l'aranya teixidora, per acabar convertint-se, finalment, en la seva pròpia víctima, destruïda, a poc a poc, per addicions varies que, al cap i a la fí, han acabat amb la vida que ella mateixa havia explicat en "Nue" (Nua) l'autobiografia que es va publicar a França l'any 2006, on confessava, amb tot luxe de detalls, que el seu camí vital havia estat més d'espines que de roses, tot i haver estat, en un temps, la rosa més bonica i desitjada del jardí.


Allunyada del seu brillant passat cinematogràfic, Sylvia Kristel, havia trobat, ultimament, en el dibuix i la pintura, l'expressió més directa de les seves emocions i el bàlsam necessari, tot i que no prou durador, per viure la vida amb aquella nova mirada que ara s'ha tancat definitivament mentre dormia a casa seva, a Amsterdam, aliena al guió del capítol final de la tempestuosa pel.lícula de la seva existència.


Reto avui el meu homenatge d'home i artista, enamorat de la bellesa femenina i de la sensualitat del cos i de l'esperit, a Sylvia Kristel, la dona que va erotitzar els meus anys adolescents, alhora que feia que molta gent perdès, curiosament, la por a volar.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada