Si la memòria no traeïx els meus records, vaig descobrir, per primera vegada, l'obra de l'escultor gironí Francesc Torres Monsó, Paco per al amics i coneguts, a finals dels seixanta del segle passat, en exposició a la joieria Rosa Bisbe, en el mateix espai que va ser també escenari de la meva primera exposició adolescent, i única, finalment, fins a la meva maduresa, molt més jove, tot i el anys que ja acumulo, que la d'en Paco que, justament, és a punt de fer només 90 anys d'una llarguísima, coherent i fructífera història personal de creador independent, que algunes institucions del país honoren ara amb actes diversos, entre les quals, la Fundació Vila Casas, Can Mario de Palafrugell, que inaugura, demà, dissabte 6 d'octubre, una completa mostra del seu treball, mentre que, gairebé simultaniament, a la Fundació Pla, es presenta la instal.lació "Dues mirades a Maillol: Josep Pla i Torres Monsó".
Si la primera vegada que vaig veure l'obra d'en Paco, farcida d'objectes quotidians, transformats, amb polièster i resines, en metàfores crítico-poètiques del nostre temps, fent tou el que era rígit, i transcendent, la banalitat quotidiana, encara em va impressionar més, en el meu segon contacte amb el món de Francesc Torres Monsó, la visió dels objectes exposats a la ja desapareguda galeria Ciento, entre els quals, conservo en la meva retina, com si els estés veient ara mateix, la imatge d'aquells llapis gegantins, d'un roig intens, amb els quals en Paco dibuixava la seva influència del Pop Art nord-americà.
Va ser aquella una etapa especialment colorista que res no tenia a veure amb els seus inicis d'escultor format en el rigor formal, d'arrel clàssica, d'un Clarà o d'un Maillol, abocat, després, a l'aventura de l'expressionisme, tot seguint el guiatge, esplèndit, de Rodin, per alliberar-se, finalment, d'uns i altres, tot i haver assimilat bé els seus llenguatges, i anar definit el seu propi estil d'arrel figurativa expressionista, amb algun parèntesi abstracte, i resultats finals de purista desaparició formal i preocupació essencialista, amb la ironia, l'humor i la càrrega de crítica social, com a referents habituals de la seva concepció del món.
El seu esperit lliure i independent es va fer, graficament, encara més visible, quan, fa uns anys, va posar nu per a la portada d'un catàleg, tot i que jo, com sempre tan detallista, vaig observar, minuciosament, que els genitals s'ocultaven amb ombrejats pudorosos, com la fulla de parra que tapava sexes d'escultures i pintures de l'antigor, però apareixien, amb molt millor definició, a les fotografies interiors, fet que no va restar, en absolut, la força de l'impacte visual de la seva nuesa, entre la tendresa i la provocació del seu cos i de la seva desafiant mirada.
Amb la seva ironía habitual, Francesc Torres Monsó, fa seves les paraules del poeta Nicanor Parra, quan diu que no hi ha humil.liació més gran que existir, i que el millor és ser esborrat drasticament del mapa, tot i que l'ha acompanyat sempre aquest desig de viure que li ha permès arribar als 90 anys, tot i que la vida hagi estat dissenyada, en general, per no ser viscuda, per "Anar fent, i prou" que és, justament, el títol de la seva exposició a Can Mario de Palafrugell, i el que jo acabo de fer ara mateix, i prou.
http://www.fundaciovilacasas.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada