Tot i el suposat parèntesi festiu, el meu blog sobre pintura no s'atura, perquè la vida de l'art és eterna com etern és el rastre dels pintors, tot i que la seva vida ja s'hagi apagat, com la de Maurice Utrillo que va morir el 5 de novembre de 1955 a París, ciutat que l'havia vist néixer un 25 de desembre, com avui, tot i que de 1883, després d'haver assolit un gran nivell artístic, encara que la seva abundant obra no va ser gaire ben rebuda en el seu temps, obligat a malviure en condicions econòmiques precàries en aquell context de la vida bohèmia de Montmartre, barri parisenc d'enorme dimensió creativa, del qual en va ser un dels grans referents.
En Maurice Utrillo era el fill de la model, de Renoir, especialment, i després pintora Suzanne Valadon, tot i que va ser reconegut i adoptat per Miquel Utrillo, l'enginyer que ho va abandonar tot per seguir també la seva vocació artística, l'home que va dirigir la construcció del Poble Espanyol de Barcelona per a l'Exposició Universal de 1929 i, finalment, el responsable que en Maurice hagi passat a la història amb el seu cognom i no amb el de la seva mare.
La mare, però, va tenir un paper important en la vida d'en Maurice perquè el va apartar de la seva tendència a abusar de l'alcohol i dels encants de la nit, per reconduir-lo cap al camí de l'art, formant, amb la complicitat del també pintor André Utter, que després es casaria amb la Suzanne, la coneguda "Trinité maudite" per les seves excentricitats, la seva vida desordenada i la seva tendència a l'autodestrucció.
Maurice Utrillo compartia festes i bars amb Modigliani, mantenint, també amb Soutine, actituts de radical independ'encia i marginalitat en relació als dos grups artístics que aleshores tallaven el bacallà, un sota el mestratge de Picasso, i l'altre dominat per Matisse, amb directrius conceptuals i pràctiques que aquests tres disidents no van acceptar mai, condemnats, per voluntat pròpia, a un cert ostracisme personal i cultural.
Fidel, doncs, als seus propis principis, Maurice Utrillo, va ser un dels grans representants de l'Escola de París, amb el seu estil hereu de la figuració realista tradicional amb connotacions formals i cromàtiques molt més lliures, valors que van influïr poderosament en l'evolució posterior de la història de l'art i en la concepció del gust estètic de tota una època.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada