Cercar en aquest blog

dilluns, 31 de desembre del 2012

Nas de pallasso

Per a mi l'home dels nassos, per excel.lència, és el pallasso, de manera que, avui, en el tradicional dia de l'home dels nassos, d'aquell que té tants nassos com dies té l'any, dedico el meu blog a honorar la memòria dels pallassos de tots els temps que, amb el seu nas vermell i el seu permanent somriure blanc, ens han fet riure, a qualsevol edat, amb algun que altre plor, tot ajudant-nos a veure la vida a través de la tendresa de la seva mirada, brillant i intensa, tot i l'acolorit maquillatge habitual que l'envolta.

 
 

El primer pallasso oficial de la història va ser el bufó Yusze quan, fa 4.000 anys, va tenir l'honor de ser l'únic èsser humà capacitat per fer riure al seu emperador, Chiiu Shih Huang-Ti, el constructor de la Gran Muralla Xinesa, a la vegada que també se li permetia fer-li suggeriments i, fins i tot, rient rient, influïr en les seves decisions importants, com quan va aconseguir treure-li del cap la idea de pintar la recent construïda Gran Muralla, tot evitant augmentar el nombre de morts que tan magna obra ja havia significat i estalviant, també, temps i esforços inútils, actuant, això si, amb sensibilitat i tacte, per no ofendre l'emperador, amb l'amenaça de ser condemnat, facilment, a mort, si es passava de la ratlla establerta.






Des d'aleshores els pallassos, en les seves diverses manifestacions, formes i conceptes, han acompanyat la vida dels homes, amb actituts similars a la del bon Yusze, com a consciència subtilment crítica dels vicis dels poderosos, tot acconseguint sobreviure gràcies al mateix enginy que després van anar manifestant els pallassos més recents quan, en ambient de circ, van trobar el seu espai natural com a autèntics professionals de l'espectacle, tot combinant la seva vis còmica amb acrobàcies diverses o amb el domini  dels instruments musicals, com va fer Joseph Grimaldi, el primer pallasso modern de la història, quan al segle XVIII, oferia els seus espectacles de mim, saltimbanqui i pallasso o "clown" (de l'anglès "clod": camperol) com a personatge de cara blanca, basat en el Pierrot de la Comedia del Arte, que vestia amb robes pròpies de la gent del camp, amb la incorporació posterior de l'August, connectat amb la figura de l'Arlequí, de formes encara més populars i el nas vermell que ja l'identificaria per sempre més.



Diu la llegenda que el nom d'August es va començar a associar a aquest tipus de pallasso quan l'acròbata nord-americà Tom Belling, actuant, l'any 1869, en un circ a Alemanya, perseguit per l'empesari per un problema laboral, va aparèixer a la pista, ensopegant diverses vegades davant de la reacció divertida del públic que, rient sense parar, van començar a dir-li "Auguste" (boig o borratxo, en alemany), nom que, a partir d'aleshores ja va identificar un personatge que el mateix Belling va interpretar moltes vegades fins
que, sense gaire èxit, es va dedicar a la màgia.



El primer August oficial va ser Albert Fratellini, dels germans Fratellini, que va definir l'estil essencial d'aquest tipus de pallasso,  amb la seva senzilla roba de carrer, tot i que de talla inadequada, el seu nas vermell i un maquillatge moderat que, amb el temps, s'ha anat accentuant a la vegada que també ha anat modificant els elements i la varietat del seu vestuari, mantenint sempre l'enginy tradicional que el caracteritza, tot i que sempre és objecte dels cops del pallasso de carablanca, tot i que rep, també, el vist i plau del públic i molts més aplaudiments i rialles.

 
L'August més gran de tots els temps va ser el suís Charles Adrien Wettach "Grock, el pallasso", que també feia acrobàcia, tocava 24 instruments, parlava diverses llengues i va escriure alguns llibres, com ara "Sense bromes", "No és possible" (l'expressió que feia servir habitualment al final de les seves actuacions) i "Les memòries del rei dels pallassos" (perquè com a rei dels pallassos s'el va considerar)





Elizabeth Silvester es va convertir, l'any 1835, en la primera pallassa de la història, i, des d'aleshores, totes les pallasses i pallassos del nou món sense fronteres, fan, del seu nas vermell, com a màscara més petita, el vehicle dels somriures de grans i petits, tot i que, en algun cas són també l'orígen de la coulrofobia o por irreal als pallassos, motivada pel pànic que poden arribar a provocar maquillatges i vestits que amaguen autèntiques personalitats, o certes pel.lícules i relats que han fet del pallasso psicòpata assassí, tot i la tendresa del seu tradicional nas vermell.













3 comentaris:

  1. Per què els pallassos tenen el nas vermell?

    ResponElimina
  2. si visites aquesta pàgina t'ho explica....
    http://discojuganera.blogspot.com.es/p/el.html

    ResponElimina
  3. si visites aquesta pàgina t'ho explica....
    http://discojuganera.blogspot.com.es/p/el.html

    ResponElimina