Descobert el bust de la bella Nefertiti, després de la seva troballa, ara fa cent anys, ja puc dirigir la meva mirada cap a la bellesa, estètica i funcional, de l'arquitectura d'Oscar Niemeyer, el gran arquitecte brasiler que ens acaba de deixar després d'una llarga vida de 104 anys, dedicada, des de ben aviat, a la transformació de les corbes naturals, que trobava en les muntanyes i els rius del seu país i en la dona preferida, en la forma generatriu bàsica de les seves revolucionàries construccions, tot seguint i promocionant els ideals arquitectònics de Le Corbusier, alhora que potenciava, també, els seus ideals humanistes, d'arrel comunista, que no va abandonar mai, perquè estimava la vida per damunt de l'arquitectura, tot i haver dedicat, a l'arquitectura, tota la vida.
L'Oscar, que va néixer a Río de Janeiro el 15 de desembre de 1907, va viure l'adolescència bohemia propia d'un carioca sense gaires preocupacions de futur, fins que, casat als 21 anys amb Anita Baldo i per la seva nova responsabilitat matrimonial, va decidir posar-se a treballar com a tipògraf en el negoci del pare, mentre es matriculava a Belles Arts per esdevenir, finalment, enginyer arquitecte quan corria l'any 1934, entrant, a poc a poc, en el domini del llenguatge de l'arquitectura al costat de l'urbanista Lucio Costa, mentre manifestava ja les seves simpaties pel comunisme, establint amistat amb els seus líders internacionals, entre els quals Fidel Castro, que un dia va arribar a dir que Niemeyer i ell eren els últims comunistes del planeta.
Quan Lucio Costa va guanyar el projecte per dissenyar la nova capital dels país, Brasilia, a Oscar Niemeyer li va correspondre l'honor de construïr els seus edificis més signiticatius, desenvolupant, amb llibertat, els seus criteris arquitectònics, amb la corba com a forma primera de construccions de disseny planetari que van fer de la nova capital del Brasil referent inqüestionable de la nova arquitectura internacional des que va ser inaugurada l'any 1960, tot i que, anteriorment, ja havia enlluernat el món amb el disseny de la seva pròpia casa, la Casa Niemeyer, a Pedro del Río (Río de Janeiro), que va ser, casualment, un dels seus pocs projectes privats.
Quan l'any 1964 tornava d'un viatge de treball a Israel es va trobar el seu pais politicament convulsionat per la instauració d'una dictadura militar que, per culpa de la seva defensa del comunisme, el va obligar a exiliar-se, tot i que no a Moscou, on havia suggerit que es refugiés el Ministre d'Aeronàutica, com a lloc natural per a un arquitecte comunista, sinò a París, on va refer-se, professionalment, aconseguint nous clients i nombrosos projectes arreu, entre els quals el "Centre Cultural Oscar Niemeyer" (Centre Niemeyer, o, senzillament, Niemeyer) d'Avilés, únic treball del l'arquitecte a Espanya i seu projecte europeu més important, concebut amb la mateixa dinàmica que el de Brasilia, en aquest cas com a gran centre d'educació, de cultura i de pau, a partir de la sensibilitat d'un humanista del segle XX que, ultra l'arquitectura, era també escriptor, poeta, músic i filòsof, tot defensat el caràcter polièdric de la cultura, ideal en la suma natural de totes les seves cares.
Oscar Niemeyer va mantenir la lucidesa fins al final de la seva llarga vida, treballant constantment en nous projectes creatius o revisant-ne d'antics, molts dels quals són patrimoni de la humanitat i només podien ser reformats, o retocats d'alguna manera, si ell ho permetia, sempre en defensa de la puresa de les seves formes i de les seves idees, sempre tan sensibles al benestar de la gent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada